[Traducción al castellano]No és la primera vegada que passa i, crec, que, a més, tots els equips de govern de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona que puc recordar han passat per un episodi així.
Hi ha una mena d’obsessió per tenir netes les parets de la Facultat que ja va fer, en el passat, que històrics murals pintats pels/per les estudiants dels anys setanta i vuitanta desapareguessin sota repintades diverses de color blanc, verd clar, sèpia i tots els que simbolitzen la netedat en aquesta santa casa. La netedat per damunt la memòria i una discutible valoració sobre l’artisticitat -disculpeu: la qualitat de ser o no ser artístic - feta de la consideració òbvia que les conjuntures polítiques no sempre troben disponible un Picasso a la facultat, disposat a improvisar un Guernika de franc.
La netedat que referida a pintades més o menys conjunturals (vaga indefinida, llibertat..., no a Llei de..., etc.) pot estar justificada (si no ja no hi hauria lloc per tornar a pintar), no ho està gairebé mai respecte dels murals i, el que és pitjor, els motius per tapar-los mai no es discuteixen públicament.
Fa quinze dies, la netedat es va tornar a imposar, rabejant-se en aquesta ocasió contra una històrica pintada dels anys noranta, d’artisticitat segurament discutible, però d’historicitat impecable: Surt del ramat, de continguts antimilitaristes i lligada a les mobilitzacions contra el servei militar obligatori (SMO) i la prestació social substitutòria (PSS), que van tenir a la UAB -i especialment a la facultat- un baluard reconegut. Encara deu constar a més d’una acta, signada per més d’un degà, el refús de la Facultat a hostatjar places de PSS, en contra del que era la política general de la UAB.
La netedat actuà de la següent manera en aquesta ocasió: al deganat li arriba una sol·licitud per fer un mural i com que a la facultat no hi ha parets disponibles per embrutar cal reutilitzar una de les que ja estan pintades. Quina? La més vella òbviament. I vinga pintura blanca!, sense preguntar, perquè les competències que hom té atribuïdes serveixen per a això: per a no haver de demanar opinions més enllà dels que tens a l’entorn immediat.
Així s’explica que la degana hagi contestat una protesta de la CGT amb els arguments que ho ha fet: per la necessitat d’obviar el de la netedat que li impedia de trobar millor paret. Afirma la degana que el que s’ha autoritzat “Es tracta d’un projecte d’art efímer que substitueix l’anterior, dirigit per la mateixa professora i amb les mateixes característiques”. Difícilment trobaríem afirmació més impugnable: el mural que es projecta potser és “art efímer” -aquell que no té voluntat de perdurar més enllà de l’acció per a la qual s’ha projectat, com ara una performance-, el que s’ha empastifat de blanc tenia dècada i mitja -repintades incloses- i havia sobreviscut més d’un lustre al final del SMO i la PSS.
D’efímer res de res... Respecte que la professora responsable fos la mateixa, l’argument és insostenible: Picasso seria lliure de destruir el Gernika només pel fet de ser-ne l’autor? Ambdós arguments sumats deixen en mal lloc una facultat que te una llicenciatura, un màster i -ara- un grau d’Història de l’Art.
La degana continua la seva argumentació amb contundència: “La decisió del deganat respon a la intenció d’afavorir la formació dels estudiants i el desenvolupament d’un projecte docent degudament supervisat que, en aquest cas, implica la utilització d’algunes parets de la facultat”. Llàstima que no afegeixi per què tan lloable iniciativa s’ha de fer en unes parets concretes i no en unes altres -les blanques, les verdes, les sèpies-, ni per què la formació en història de l’art ha de fer-se en contra de la formació en història, despullant un sant per vestir-ne un altre (el cas de la lluita antimilitarista a Espanya, de la Transició ençà, és avui objecte d’estudi a més d’un país i en més d’una especialitat per la seva inusitada força i especificitat).
I encara, la degana remata: “Lamentem que algú s’hagi pogut sentir molest per aquesta acció; de cap manera s’ha d’entendre com un intent d’esborrar la memòria històrica suposadament representada pel mural substituït”. Suposadament representada... Fins aquí podíem arribar! No hi ha una memòria històrica sinó múltiples (això també s’ensenya en aquesta casa...) i la pintada òbviament en representa una, que no deu ser la de l’equip de deganat: la dels antimilitaristes que hem conviscut en aquesta casa, alguns dels quals encara hi som.
Sense sortir de l’àrea d’història -i del meu entorn immediat: Xavier Domènech, Ermengol Gassiot, Aram Monfort i el que signa aquest escrit, tots quatre professors d’història, tots quatre insubmisos convictes i confessos -fins i tot jutjats, per tal actitud. Encara podria afegir alguns noms més de la facultat, de les facultats veïnes o dels serveis tècnics de la UAB, que han estat més o menys vinculats al moviment antimilitarista des d’una o altra posició i que estàvem orgullosos/es de la supervivència d’aquest testimoni ja que del nostre periple no n’han quedat estàtues, ni plaques, ni res de res en l’espai públic, com recordava un article a El País del passat 15 de setembre de 2009 (“Insumisos: la batalla por un ideal”).
Sense pretensió d’exhaustivitat: Joel Feliu Samuel, Francesc Muñoz, Miquel Àngel Essomba, Mari Luz Martínez, Rafael Merino, Arcadi Oliveres, etc. Fins i tot un tal Rafael Grasa, poc sospitós d’anar contra l’autoritat acadèmica dels darrers temps. Calia posar en dubte la nostra memòria per un problema de netedat? Tan difícil era preguntar, sense pressuposar que era “un mural més” d’estudiants incordiants que “ja no hi són” i que per això no rondinarien?
Un equip més que aconsegueix indignar sense necessitat -i estic segur que sense mala intenció- les ovelles negres, ara que estaven tan avorrides...
PS: un parell de frases al·lusives (històriques sens dubte possible) que em vindria de gust pintar per la facultat si no fos tan necessari preservar-ne la netedat de les parets: Quosque tandem (...) abutere patientia nostra?; Tu quoque (...) fili mihi?; Líbrenos Dios de la absurda manía de pensar. I, naturalment, Fora quintes!
Martí Marín Corbera és Insubmís i professor d’Història Contemporània a la UAB
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
|