[Traducción al castellano]
A la biblioteca central de Terrassa va tenir lloc el passat dia 6 de Maig la xerrada-col·loqui organitzada per l'Associació de Terrassa per la Tercera República, sobre “Mercat i Ciutadania” a càrrec de Santiago Alba Rico, un ponent de luxe per a una xerrada interesantísima.
Alba Rico, fidel al seu estil, va començar la xerrada amb un parell de contes, “La cantadora Josefina” de kafka i l'àmfora de Wan conte popular xinés.
Amb el primer conte Alba Rico recull l'estructura del capitalisme a nivell físic: quan Josefina canta, malgrat que el seu cant és horrible, tots els ratolins de la seva ciutat, que sempre corren frenèticament d'un lloc a l'altre, paren immediatament. Alba Rico presenta els murs d'aquesta ciutat ratoner, com el fracàs del capital: la quietud, mentre que els amplis carrers amb el seu frenetisme son el símbol de la velocitat, autèntic èxit del capitalisme, medi i part necessària pel funcionament correcte del sistema. Més endavant explicarem el perquè de tot això.
Al conte de l'àmfora de Wan, l'escriptor Madrileny explica de manera simbòlica com el capitalisme és un sistema que no distingeix alhora de devorar. L'àmfora tenia la propietat de reproduir de manera exponencial tot allò que Wan ficava a dins. Un dia netejant l'àmfora, que trobà enterrada al seu míser hort, li caigué un raspall a dintre. L'àmfora vomità milers i milers de raspalls immediatament i a Wan se li acudí que podia vendre'ls al mercat de la ciutat, per guanyar algunes monedes per poder alimentar als seus famèlics fills. De la mateixa manera, un dia fent la comptabilitat un moneda caigué dintre de l'àmfora, i aquesta vomità immediatament milers i milers de monedes. Així Wan passà de paupèrrim pagès, a emergent mercader i posteriorment a opulent milionari.
Wan tenia tants calers que no tenia temps de gastar-los i decidí que el seu pare que era vell i inútil podia fer una última funció per ell: recollir les monedes i posar-les al magatzem mentre ell voltava pel món i gastava quantitats ingents de diners que mai s'acabava. El vell castigat per l'edat, recollint les monedes que l'àmfora vomitava, es va donar un cop, amb tant mala sort que va caure dintre ja mort. Immediatament la sala s'omplí de milers de cadàvers.
Des d'aquell dia i fins la seva pròpia mort, Wan va estar enterrant una i altra vegada el seu pare i gastà tota la seva fortuna en complir amb els rituals funeraris ancestrals de la Xina imperial.
Al compte l'àmfora representa un sistema famèlic que devora tot allò que pot sense distingir entre cadàvers, monedes ni cadàvers Un sistema governat per la fam (que és infinita per que sempre torna) i que es diu societat de mercat.
En aquest mercat les mercaderies no son una cosa, pe rque son etèries, per que no son objectes espacials. Les “mercaderies” en aquesta societat, com a l'àmfora de Wan, no son ja dividides en coses de menjar, coses d'usar i coses de veure. (aliments, eines i art) com a les anteriors societats suposadament menys civilitzades.
Les coses de menjar serveixen per apaivagar la fam, les coses d'us (les eines) ens donen presència a la naturalesa pe rque la podem alterar, les coses de mirar son el que antigament era anomenat meravelles, però en aquesta societat de mercat, tot es menja , tot es consumeix a una velocitat brutal per reproduir les seves pròpies constants vitals. Els bens es converteixen en quelcom eteri, fugaç i han de ser substituïts de manera immediata per uns altres, es clar.
Un consum tan indiscriminat només pot comportar una societat on es doni una destrucció massiva de bens i serveis i no un intercanvi com els manuals del capitalisme diuen. Més concretament trobem un sistema que és el més biològicament retrasat, ja que representa la societat on més salvatgement s'ha instaurat la llei del mes fort, la llei de la subsistència.
Una societat que necessita la destrucció massiva de bens, que no distingeix entre uns i altres i que te aquests dos factors com a actors necessaris per reproduir els seus cicles vitals, és incompatible amb el concepte e ciutadana. Un sistema que devora fins i tot els simulacres, imitacions i falsificacions dels bens (a través de les escultures, fotografies, pòsters...) i que obliga a utilitzar la vista com una prolongació de l'aparell digestiu, és necessàriament incompatible amb la ciutadana.
Com ja comentava abans Alba Rico, i tornant a la velocitat i volatilitat, es posa en entredit l'existència mateixa dels objectes espacials i amb això es posa entredit també tres conceptes bàsics de la vida de les persones i que estan directament relacionades amb la volatilitat i la velocitat:
L'autor per qüestions de temps i de concisió va explicar unes de menera més extensa que d'altres.
Primer: Raó que es veu col·lapsada. No es pot fer correctament el pas d'allò general a allò particular.
Segon: La memòria. S'incideix sobre la memòria prohibint implícitament la cosificació (la capacita de l'home de convertit treball viu en mort), un exemple clar és que el capitalisme inverteix més en fer obsolets els seus propis productes que en la durabilitat d'aquests. La del consum és l'única societat incapaç de crear res, ni tans sols les seves pròpies ruïnes que desapareixeran en un lapse de temps infinitament menor que les de les anteriors. La memòria es veu alterada en una societat que no te cap perspectiva històrica i on es funciona de manera que no es recorda res al cap de poc temps.
Tercer: La imaginació passar de manera horitzontal de una particularitat a l'altra. La imaginació es perd per que es perd quelcom abstracte.
Aquest tres factor provoquen al subjecte i a la societat immerses al capitalisme tres símptomes inequívocs de putrefacció:
Agnòsia: Impossibilitat de l'experiència. A la societat de consum mai ens passa res, s'abolit l'esdeveniment. Qualsevol cosa pot fer-se ja que es dona un proces de des dramatització en el que el dolor, el sofriment i d'injustícia “no es per a tant”. Es dona una ruptura entre el fet de fer i el de representar.
Anomia: Si cap cosa és pera tant, el següent pas és la desresponsabilització dels nostres propis actes, buscant sistemàticament un “culpable” que mai trobem.
I per últim l'afàsia: On no som capaços de produir símbols, que ha estat històricament el motor de progrés de les societats anteriors al mercat de consum.
Les conclusions que podem treure de tot això és que:
El capitalisme com a tal, no és materialista en contra del que els seus teòrics diuen, ja que no és capaç de crear objectes espacials sinó que pel contrari els devora de manera desproporcionada i indistinta a una velocitat vertiginosa tots els bens materials.
A la societat de consum només compartim l'aïllament ja que es produeix un procés de privatització del conflicte amb origen al sistema com si fossin intrínsecs a l'individu.
Que el capitalisme en el seu afany devorador obliga a les persones a practicar el canibalisme, potenciant l'aïllament.
Alba Rico al final de la xerrada comenta que vivim en una societat de tolerància extrema on es tolera el racisme, el feixisme, la xenofòbia, comportant tot això una llibertat ppaupèrrima que no s'havia donat mai abans, els fort devoren els dèbils però d'una manera encara més cruel que a llei de la selva per que aquí no ho fan per sobreviure, ho fan per perpetuar el sistema i els seus mecanismes.
“La societat de consum ha alliberat de manera aterridora del seu pròpi allò* a les persones, fins a un punt que es troba més plaer al suicidi que a la pròpia vida”, contra aquesta màxima Alba Rico proposa la tornada a uns valors que l'esquerra sempre ha menospreciat pero que son contraris al capitalisme, com son l'autodisciplina o l'autocontrol, per tal precisament d'evita el suicidi col·lectiu que implica continuar amb el cercle viciós.
Per acabar de manera individual ja tenim el taló d'Aquil·les on poder atacar, però a nivell col·lectiu? L'escriptor madrileny proposa una triple revolució social: Proposa transformar una societat en revolucionaria econòmicament, reformista institucionalment i conservadora antropològicament.
Revolucionaria econòmicament per que com hem vist abans, en aquest mateix article, el capitalisme és un sistema econòmic abominable sustentat en el canibalisme i en el consum exacerbat i en la destrucció del bens.
Reformista institucionalment per que es la classe treballadora la que ha vessat la sang per aconseguir aquestes institucions, que ara estan al servei del mercat però que foren reclamades per defensar el poble, per tant no cal destruir-les – segons Alba Rico- i si tornar a fer-les nostres si es que alguna vegada ho han estat i si no conquistar-les
Conservador antropológicament perque una societat sense passat no és una societat, i una societat que no és capaç ni de crear ruïnes (el capital gasta més diners en obsolescència que en durabilitat).
No ens podem permetre un ritme com el que portem i és per això que hem de fer desaparèixer la societat que no és societat, la societat de consum.
Alba Rico atengué les preguntes breus d'alguns assistents i finalment s'acomiadà.
Magnifica intervenció!.
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
|