[Traducción al castellano]L'autor alerta sobre els cants de sirena que l'esquerra independentista rep de sectors del sobiranisme liberal, i recorda com a principis dels 90 una part del moviment va abandonar el projecte d'alliberament nacional i de classe, en favor d'una via de reformes tranquil·les cap a la independència que avui s'ha demostrat fracassada. No es pot confiar en el suposat sobiranisme d'unes classes dominants i unes forces polítiques que han buscat sempre gestionar el pacte amb Espanya.
Què ens ha dut a la situació actual?
Els errors típics en l'anàlisi d'una determinada situació política i social vénen de desconnectar-la del procés històric en què s'emmarca i en avantposar la interpretació de les intencions, per sobre de la dels fets socials i materials. Això és el que sembla passar darrerament en determinats ambients favorables a la independència dels Països Catalans. Si fa uns anys l'anàlisi que es feia des d'aquests sectors venia a dir que el final del pujolisme obriria una nova situació política caracteritzada per la substitució de l'hegemonia de CiU per la d'ERC en el camp nacionalista i en la conversió d'aquesta última en una força de govern que acostaria el Principat a l'exercici de l'autodeterminació, ara ningú no recorda això i el discurs oficial és que cada vegada hi ha més independentistes pel desencís català contra l'estat pel procés estatutari, i que el procés independentista és poc menys que imminent.
És clar que es tracta d'una anàlisi molt poc crítica amb els processos que ens han conduït a la situació actual: s'obliden els protagonistes dels processos de reforma estatutària, tant al Principat com a les Illes i al País Valencià; s'amaga que va ser un partit que es declara nacionalista i a favor del dret de decidir qui, empès per la necessitat del seu líder ser vist com a home d'estat (espanyol), va signar la retallada de l'estatut principatí del 30 de setembre amb el president espanyol; i ni tan sols té en compte que l'altre gran partit nacionalista -el que està en els governs principatí i illenc i que alhora es declara independentista- va defensar inicialment un "sí crític" que finalment va ser convertit en "no" per la seva militància.
En aquest context, són dos els elements que cal tenir en compte: d'una banda, les contradiccions internes que cada vegada més pressionaran ERC perquè abandoni el govern del Principat, encara que sigui contra la voluntat de la seva direcció. I per altra banda, els moviments centrífugs que tenen lloc en els sectors socials que tradicionalment havien donat suport a CiU: la reacció d'un sector de la burgesia que veu que perd posicions enfront l'espanyolisme més descarat i davant l'acomodament de bona part de la seva classe social (que preferiria un regionalisme a l'estil d'UPN i que ara s'identifica bé amb Unió, bé amb alguns sectors de CDC i del PP, sense oblidar-ne d'altres del mateix PSC-PSOE). Recuperar el poder autonòmic passaria per aprofitar el desengany popular i l'esgotament del projecte autonòmic per recuperar protagonisme. Però a CiU mateix tenen ben clars els límits de tot això, des del moment en què els gestos més nacionalistes són immediatament desmentits amb fets ben esclaridors en sentit contrari. És cert que segueix havent-hi sectors importants, sobretot de la petita i mitjana burgesia amb interessos que poden afavorir certa fermesa i reivindicació de major autonomia. Però difícilment defensaran una posició de desafiament i en cap cas de ruptura, quan han prosperat a l'ombra de l'autonomia i menys encara en un moment en què la Unió Europea està reforçant un projecte que és cada vegada més descaradament favorable als interessos dels estats actuals, que són reforçats com a instruments de control i de repressió.
És important tenir clar això, perquè els cants de sirena que l'esquerra independentista rep dels sectors liberals del sobiranisme s'assemblen, i molt, als que a començaments dels anys 90 va rebre amb l'aparició dels nous estats de l'est d'Europa fruit de la desintegració soviètica. La interpretació política que en va fer una part del moviment (defensar que era possible una via democràtica institucional a la independència i que calia abandonar les formes de lluita que no s'adequaven al marc jurídic i polític dels estats democràtics europeus) va suposar hipotecar el moviment per molts anys.
No va ser fins a finals dels anys 90 quan l'esquerra independentista va poder començar a superar aquella etapa, després d'anys de confusió i de retrocés, agreujats per la debilitat i marginalitat a què havien conduït els errors anteriors i la derrota de l'experiència de propaganda armada. I es va recuperar a mesura que va recuperar el seu projecte polític emancipador: refent o creant de bell nou els seus instruments polítics; recuperant la presència al carrer i impulsant noves lluites; consolidant canals propis i assolint presència en molts àmbits nous. Mentrestant, els qui havien abandonat el moviment en nom de l'independentisme "tranquil" i interclassista es van anar integrant en el marc institucional espanyol, esdevenint no ja gestors, sinó apologetes del capitalisme, majoritàriament via ERC, i demostrant amb els fets el fracàs de la seva via "lituana". La realitat, tossuda, va tornar a demostrar que no és possible cap alliberament de la mà de la burgesia.
En l'actualitat, una certa confusió ideològica en alguns sectors de l'esquerra independentista, unit a la necessitat del catalanisme burgès de retornar a la gestió de l'autonomia, han fet ressorgir noves expectatives de la via de reformes cap a la independència, val a dir que amb uns fonaments encara més irrisoris que la dels anys 90. Una via posada al dia que fins i tot en el nom s'ha maquillat: ja no es parla d'independentisme "tranquil", sinó d'un "sobiranisme cívic" que, amb el suposat patrocini d'uns quants patricis benestants, i els castells de fum d'uns quants opinadors, hauran d'obrar el miracle. Però hi ha algunes diferències: ara l'esquerra independentista no es troba debilitada, disposem d'una base militant organitzada més forta, d'organitzacions que mantenen i despleguen el projecte polític d'alliberament nacional i de classe als carrers, llocs de treball i d'estudi, i que tenen molt clar quin és el nostre objectiu i cap a on porten els nostres esforços. Aquells i aquelles que dia a dia construeixen aquesta alternativa, no ensopegaran una altra vegada amb la mateixa pedra ni donaran la seva sang fresca per permetre uns quants anys més de vida als gestors del pacte amb Espanya.
*Miquel Rodríguez és militant independentista
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
|