Conozco el caso de un abogado, enriquecido gracias a una canción, algo así como “aserejé”... Trabajaba para los compositores y gestionó el pago de sus derechos de autor por parte de la editora. Sólo con su comisión se retiró y abrió un restaurante. Otro caso: una cantante muy, muy famosa, en una feliz noche en Abu Dhabi ingresa, por una sola actuación, tres millones de dólares. ¡Menudo bolo!

Recuerdo al cineasta Elia Kazan, que delató a sus amigos y compañeros al Comité de Actividades Antiamericanas del senador McCarthy durante la famosa caza de brujas de Hollywood. Se justificó diciendo que defendía a su familia y a su medio de vida ante el miedo a las represalias. Orson Welles, cineasta de otro talante, respondía que no es lo mismo defender tu medio de vida y tu familia que tus mansiones y piscinas.

Todo esto son historias contadas y oídas, mitos urbanos tal vez, pero configuran una imagen del artista de hoy en día ciertamente real, y muy alejada del genio que muere pobre y olvidado o del escritor de buhardilla, por poner dos ejemplos más bien románticos.

Por otro lado, los trabajadores de la cultura, individuos de los que se habla sin saber muy bien qué son, o quiénes son, no ganan millones de dólares. Sin embargo, se encuentran a veces arrollados por discursos que les colocan en el epicentro de una campaña política e ideológica, esa que criminaliza todo afán por convertir la cultura en algo vivo y palpitante. Quienes conciben la creatividad como un proceso vinculado al desarrollo social y humano son tachados de enemigos de la civilización: piratas, otra vez en nombre de las familias y el trabajo, cuando en realidad deberían decir mansiones y piscinas.

Resulta que los avances tecnológicos transforman el mercado. Resulta que el usuario puede conseguir prácticamente gratis el contenido de un CD que en la tienda vale alrededor de 20 euros. Pero cuidado, porque el coste de fábrica puede que no supere los 5, seguramente. ¿Dónde está aquí la piratería? Cuando aterrizó la Sinde en su ministerio y se habló de combatir la piratería, pensé que tal vez se referirían a esos productores de cine y televisión que dejan a sus trabajadores sin sueldo, les obligan a trabajar jornadas maratonianas y les esquilman las horas extra. Pero no.

Los piratas son aquéllos que hacen aquello para lo que está inventada la tecnología. Lo que pasa es que la tecnología no está inventada, o al menos no es eso lo que determina su uso. La tecnología está comercializada, y no existe para el mundo hasta el momento que se pone a la venta. Su objetivo, su razón de ser, es enriquecer a quienes la fabrican y la distribuyen. Es la disociación total entre valor de uso y valor de cambio. O tal vez lo contrario: la integración del uno en el otro. Para que se produzca tal fenómeno, hacen falta leyes que limiten la utilización de aquello que nos venden, más allá, leyes que nos obliguen a seguir pagando una y otra vez, y aún más, acciones legales para impedir que se eludan estas leyes.

Y al fin y al cabo, no se trata de la tecnología. ¿Para qué sirve la cultura? ¿De qué sirve la cultura? El conflicto entre quienes defienden la libertad de compartir contenidos culturales y quienes presionan para que se persigan estas prácticas va mucho más allá de la cuestión puramente económica. Entraña una fuerte contradicción, esencial, inherente al desarrollo del capitalismo en el siglo XXI. Una contradicción que cristaliza en la expresión “propiedad intelectual”. Aquello que sale de nuestras cabezas se puede convertir también en una propiedad, en un medio de producción o en una mercancía. Es el colmo del progreso. Hasta lo espiritual puede ser tasado y convertido en oro. Ni los magos de la Edad Media podrían haber soñado con semejante piedra filosofal. El aura es pues una cuestión de precio, y la reproducibilidad técnica de la obra de arte es el mecanismo a través del cual se extiende la mercantilización de todo lo humano.

Menudo lío. Siempre pensé que la cultura debía servir para que el mundo fuera un lugar un poco mejor, o al menos que nos hiciera pensar sobre ello, imaginar, proyectarnos hacia una versión mejorada de nosotros mismos a partir de una puesta en común de experiencias humanas, expresadas a través de la forma, reveladas. Poner en común, compartir.

---

La penúltima paraula... | Sobre artistes i pirates

Conec el cas d’un advocat, enriquit gràcies a una cançó, una cosa així com “aserejé”... Treballava per als compositors i va gestionar el pagament dels seus drets d’autor per part de l’editora. Només amb la seva comissió es va poder retirar i va obrir un restaurant. Un altre cas: una cantant molt, molt famosa, una feliç nit a Abu Dhabi ingressa, per una sola actuació, tres milions de dòlars. ¡Quin bolo!

Recordo el cineasta Elia Kazan, qui va delatar als seus amics i companys al Comitè d’Activitats Antiamericanes del senador McCarthy durant la famosa caça de bruixes de Hollywood. Es va justificar dient que defensava la seva família i el seu mitjà de vida davant la por a les represàlies. Orson Welles, cineasta d’un altre tarannà, responia que no és el mateix defensar el teu mitjà de vida i la teva família que les teves mansions i piscines.

Tot això són històries contades i escoltades, mites urbans potser, però configuren una imatge de l’artista d’avui en dia certament real, i molt allunyada del geni que mor pobre i oblidat o de l’escriptor de golfes, per posar dos exemples més aviat romàntics.

D’altra banda, els treballadors de la cultura, individus de qui es parla sense saber molt bé què són, o qui són, no guanyen milions de dòlars. No obstant això, es troben a vegades atropellats per discursos que els col·loquen a l’epicentre d’una campanya política i ideològica, la que criminalitza tot afany per convertir la cultura en quelcom viu i palpitant. Aquells qui conceben la creativitat com un procés vinculat al desenvolupament social i humà són titllats d’enemics de la civilització: pirates, una altra vegada en nom de les famílies i el treball, quan en realitat haurien de dir mansions i piscines.

Resulta que els avenços tecnològics transformen el mercat. Resulta que l’usuari pot aconseguir pràcticament gratuït el contingut d’un CD que a la botiga val al voltant de 20 euros. Però compte, perquè el cost de fàbrica pot ser que no superi els 5, segurament. On és aquí la pirateria? Quan va aterrar la Sinde en el seu ministeri i es va parlar de combatre la pirateria, vaig pensar que potser es referirien a aquests productors de cinema i televisió que deixen els seus treballadors sense sou, els obliguen a treballar jornades maratonianes i els treuen les hores extres. Però no.

Els pirates són aquells que fan allò per a la qual cosa està inventada la tecnologia. El que passa és que la tecnologia no està inventada, o almenys no és això el que determina el seu ús. La tecnologia està comercialitzada, i no existeix per al món fins al moment que es posa a la venda. La seva raó de ser és enriquir als qui la fabriquen i la distribueixen. És la dissociació total entre valor d’ús i valor de canvi. O potser el contrari: la integració de l’un a l’altre. Perquè es produeixi aquest fenomen, calen lleis que limitin la utilització d’allò que ens venen. Més enllà: lleis que ens obliguen a seguir pagant una i altra vegada. I encara més: accions legals per impedir que s’eludeixin aquestes lleis.

Al cap i a la fi, no es tracta de la tecnologia. Per a què serveix la cultura? El conflicte entre els qui defensen la llibertat de compartir continguts culturals i els que pressionen perquè es persegueixin aquestes pràctiques va molt més enllà de la qüestió purament econòmica. Comporta una forta contradicció, essencial, inherent al desenvolupament del capitalisme al segle XXI. Una contradicció que cristal·litza en l’expressió “propietat intel·lectual”. Allò que surt dels nostres caps es pot convertir també en una propietat, en un mitjà de producció o en una mercaderia. És el súmmum del progrés. Fins i tot allò espiritual pot ser taxat i convertit en or. Ni tan sols els mags de l’Edat Mitjana podrien haver somiat amb semblant pedra filosofal. L’aura és doncs una qüestió de preu, i la reproductibilitat tècnica de l’obra d’art és el mecanisme a través del qual s’estén la mercantilització de tot el que és humà.

Quin embolic! Sempre vaig pensar que la cultura havia de servir perquè el món fos un lloc una mica millor, o almenys que ens fes pensar sobre això, imaginar, projectar-nos cap a una versió millorada de nosaltres mateixos a partir d’una posada en comú d’experiències humanes, expressades a través de la forma, revelades. Posar en com