[Traducción al castellano]El dissabte 27 de febrer el senyor Salvador Cardús va escriure un article titulat: Miracle anticrisi on intentava opinar sobre la concentració de l’1 de març, la immigració i la crisi. M’agradaria respondre per dos motius, el primer, que sóc un immigrant i el segon, sóc activista en les qüestions d’immigració i una persona obsessionada amb el moviment social terrassenc.
El senyor Cardús intentava des del principi buidar de contingut la concentració del dia 1 i preveure el fracàs d’aquesta “ara bé protestar contra la crisi és un gest- ja ho els anticipo- condemnat al fracàs ”. Ningú ha dit que la concentració acabaria amb la crisi, jo estic d’acord amb la descripció del senyor Cardús que la crisi és com un càncer o una diabetis, si es refereix a que la crisi és una crisi estructural i hem d’arrancar-la des de les arrels perquè un càncer s’arranca i no es cura. El que estem fent avui dins del moviment social és un intent d’acumular activitats, fets, concentracions... per participar en la construcció d’una societat alternativa i democràtica. Tots sabem que la concentració de Terrassa no canviarà el món.
“Protestar en general no se sap davant de qui, sense saber què obtenir-ne, és perdre el temps ” El senyor Cardús intenta tapar els raigs de sol amb un vidre i fer un judici de valors. Els que han participat a la concentració coneixen molt bé contra qui es concentren - les institucions polítiques i financeres que dirigeixen aquesta crisi -. Quan reivindiquen la congelació de les hipoteques de tots els aturats i les aturades, saben molt bé a qui dirigeixen el seu discurs i quan demanen que s’aturi la donació de milions d’euros públics a la banca privada i demanen que aquests diners es destinin a sectors socials, saben molt bé a qui molesta aquesta reivindicació i quan els immigrants criden contra la llei d’estrangeria, crec senyor Cardús, que tenen la reivindicació més clara que l’aigua.
Potser el senyor Cardús no veu l’eficàcia de la concentració ni la claredat de les reivindicacions perquè conceptualment entén la crisi com un cos independent de la societat i de les institucions polítiques i financeres, aquesta postura és un gran error, d’un anàlisis del fenomen sense aprofondir a les relacions socials que l’han provocat. La crisi no és un fantasma sinó una crisi d’un model social, polític i econòmic i les institucions polítiques i financeres, com a responsables de la crisi, tenen l’obligació i la capacitat de respondre a les necessitats de les capes baixes de la societat.
“El problema no és l’absurditat d’un gest que no pot aconseguir canviar res, sinó la frustració que pot produir en els que, de bona fe, hi posin esperances.” La concentració de l’1 de març ha demostrat el contrari, els ànims estan alts i entre els assistents hi podíem trobar responsables d’algunes associacions de veïns i veïnes, persones destacades en el moviments social de Terrassa i diferents colors de pell i això en unes circumstàncies – la major part de la societat no vol creure que ha acabat una època i en començarà una altre - difícils.
Personalment crec que la concentració de Terrassa ha confirmat dues realitats: Primer, les llavors d’un moviments social raonable, reivindicatiu, homogeni i clar en les seves reivindicacions han començat a brotar com a resposta al buit que ha tingut el moviment social terrassenc durant anys. I vostè sap molt bé que el moviment social al cap i a la fi és un moviment reivindicatiu. En segon lloc avui els activistes socials, dins d’ells l’Assemblea Popular de Terrassa, han començat a tocar les principals necessitats de les capes baixes de la societat intentant convertir-les en reivindicacions principals del moviment social.
“He vist que al costat del lema principal, aquest anar ”contra la crisi”, hi ha l’exigència de “drets socials”. Ara bé això no té gaire més valor.” La reivindicació dels drets socials parteix de la nostra visió de l’actual crisi. És veritat que el sector de la construcció no tornarà com abans – de la mateixa manera que es transformarà la societat del benestar a un altre tipus de societat que poc a poc perd els seus drets socials – la destrucció dels sector de la construcció ha deixat centenars de milers de famílies en estat de pobresa i milers d’immigrants legals s’han convertit en il·legals per la pèrdua dels seus treballs. Per absorbir tots aquests aturats l’Estat ha de crear un altre sector – fins ara no hi ha res clar- i crear un sector nou i formar recursos humans que corresponguin a aquest sector, significa un pla econòmic a mig termini, si tot va bé.
La pregunta senyor Cardús: durant aquest temps vostè què creu que faran les víctimes de la crisi: es quedaran mirant la tele o reivindicaran el drets mínims que els permeten protegir la seva llar i la seva família?
El dir que les administracions públiques està fent enormes esforços per minimitzar les conseqüències de la crisi és una afirmació sense legitimitat mentre no hi participin els agents de la societat civil que estan relacionats amb les capes més baixes de la societat i primers perjudicats pels efectes de la crisi. Fins ara el que està clar és que les polítiques socials de la crisi dirigides per l’administració pública es caracteritzen pel seu caire experimental, superficial i de “posar pedaços”.
Rachid Elyuonuossi secritari de AEDI i miembre de l’Assemblea Popular de Terrassa
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
|