No hay manera nos quieren seguir moliendo a palos!! Visca Catalunya!! Visca el poble treballador català!!
[Traducción al castellano (internostrum)]
[Traducción al castellano (gencat)]
"Són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya "
Assemblea de Catalunya
Aquesta és, amb lectura actual, una de les més sàvies aportacions que la política catalana de la nit de l'antifranquisme ha fet als valors de la convivència, juntament amb altres no menys importants. En el comunicat de la primera sessió de l'Assemblea de Catalunya, després de concretar els quatre punts de coincidència en l'objectiu immediat de l’enderrocament de la dictadura, es definia així el que enteníem per tot el poble català, al qual s'adreçava: Considerem catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya. No oblidar la vigència d'aquesta afirmació diu molt de tots/totes nosaltres i és un deure històric amb el nostre passat més recent i actiu políticament.
Trenta anys ens separen avui d’aquell 7 de novembre del 1971
Ha plogut molt en aquest país, o no tant (segons es miri o l’estat d’ànim)… Fer una aproximació, tres dècades després, del que va representar la constitució de l’Assemblea de Catalunya per a aquest país i per a la configuració en l’imaginari col·lectiu català, i més enllà de Catalunya, d’una manera pròpia de fer política com a sinònim de política unitària i alhora no caure en el parany d’un recull ad hoc de dades històriques acompanyat d’una llista de noms i cognoms omnipresents en la política catalana al llarg del darrer terç del segle passat és prou complicat. Intentem-ho.
D’una banda, cal reconèixer la valentia d’un grup de persones, tres-centes segons el comunicat de la primera sessió de l’Assemblea, pel sol fet de reunir-se clandestinament, és clar, a l’església de Sant Agustí. Església que avui encara, juntament amb la de Santa Maria del Pi, la del Carme i la de Sant Pere Apòstol (totes quatre al barceloní barri de la Ciutat Vella), es manté fidel a aquell compromís solidari de base que promulgà l’Assemblea, el de reconèixer com a poble tots/totes aquells/es persones que per diverses raons volen viure i treballar a Catalunya en so de pau.
I de l’altra, valorar altament la capacitat de concreció dels/ de les participants per tal d’arribar a consensuar un breu document que resumís les idees força (que diríem ara) que aplegaven les aspiracions de la immensa majoria de ciutadans (conscientment o inconscient) a Catalunya.
Si som capaços de situar-nos als prolegòmens d’aquell novembre del 1971 ens trobaríem, onze mesos abans, amb Carrero Blanco volant pels aires i el procés de Burgos planejant per tota la geografia política d’aquell inici de dècada. La prehistòria de la constitució de l’Assemblea de Catalunya l’hauríem de situar en aquells 12, 13 i 14 de desembre de 1970 on, també tres-centes persones (així ho comptabilitzen les cròniques del moment), artistes i intel·lectuals catalans, es tancaven a l’abadia de Montserrat i redactaven un manifest on es reclamava l’amnistia política, les llibertats democràtiques i el dret d’autodeterminació.
Evidentment, la capacitat de síntesi de l’Assemblea va ajudar a sumar ciutadans i ciutadanes en un projecte comú que es basava en quatre punts clars i catalans (i universals): l’amnistia general per als presos i els exiliats polítics, l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals que garanteixen l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític, el restabliment de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació, i, finalment, en la coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica (ep! peninsulars, recordem quina era també la situació política de Portugal en aquells moments).
La capacitat de síntesi va acabar d’arrodonir-la el crit del poble amb aquell llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Qui no ho recorda? Molts i moltes el van cridar al llarg de totes les mobilitzacions que les assemblees territorials i sectorials de l’Assemblea van convocar abans i durant la primera transició.
El front ampli que de facto representava l’Assemblea va ser possible gràcies, en bona mesura, a la incidència que el PSUC tenia en amplis sectors del nou (i fràgil) moviment obrer i, indiscutiblement, en la majoria de sectors d’intel·lectuals, professionals i artistes compromesos. El PSUC va lligar l’incipient moviment de les Comissions Obreres (les de Blanes signaven aquest primer comunicat de constitució, al costat de les comissions de deu poblacions i comarques més) i va dotar de cohesió i estabilitat aquest primer organisme àmpliament unitari i català.
El mateix nom propi de l’Assemblea ens connecta, d’una banda, amb l’esperit republicà de la mateixa proposta, i d’altra, amb la llarga tradició llibertària, inexcusable per a Catalunya, que aporta la component igualitària en la representativitat dels col·lectius organitzats presents i dels representants de les localitats i comarques (on trobem representants de la mateixa Blanes i també de Girona i Figueres, pel que fa a les comarques gironines).
Evidentment, des d’aquí estant, les dimensions dels col·lectius, organitzacions polítiques, sindicats i comitès diversos, que signaven la Declaració eren el que eren, des del punt de vista numèric i des del punt de vista de la representativitat. Grupuscles, en llenguatge de l’època, com el Partido Socialista Obrero Español (sic), en la relació d’assistents, o el PORT, Partido Obrero Revolucionario Trotskysta (sic), frec a frec amb el PSAN o la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que aplegava l’ERC d’aleshores, la UDC, l’FNC, l’MSC i el PSUC (no s’ha de confondre la Comissió Coordinadora esmentada amb el Consell de Forces Polítiques de Catalunya de quatre anys més tard, en ple debat sobre la dicotomia ruptura/reforma). Comunitats cristianes de base, comissions de solidaritat, grups de no violents… van acabavar configurant, amb altres, el primer nucli impulsor de l’Assemblea, ara fa trenta anys.
Mort el dictador...
... l’Assemblea signa la crida per a la XII Permanent de l'Assemblea, el desembre del 1975, i convoca la segona sessió plenària i tot el poble a una mobilització general coordinada on aposta clarament pel trencament democràtic. Aquest text clau, pel moment històric en què es produí i per l’actualitat que manté en alguns aspectes (la denúncia de la venda del Sàhara i de la traïció a la lluita nacional del poble sahrauí encapçalada pel F. Polisario), podria entendre’s com l’inici del que posteriorment hem batejat com la modèlica transició espanyola, que hauríem d’adaptar des d’aquí com a transició a la catalana. És en aquest context on l’Assemblea protagonitza, impulsa i convoca els moments més álgids de mobilitzacions populars que recordem: les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer del 1976 a Barcelona (amb Lluís Llach en sintonia), la de l’Onze de Setembre del mateix any a Sant Boi, la campanya Volem l’Estatut! republicà, el 1977…
És en aquell període accelerat de dos anys (1975-77) en què surten com bolets assemblees territorials i sectorials per arreu. A Girona, l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) [l'Enric Marquès hi era activament] organitza nombrosos actes de sensibilització i denúncia: Els drets humans, ara!, Homenatge a Carles Rahola, Volem l’Estatut…
El Consell de Forces Polítiques de Catalunya, format en exclusiva pels partits polítics del moment, dóna per finalitzat el protagonisme republicà de l’Assemblea i anuncia que és l’hora de fer política des de les noves institucions, les recuperades i les per inventar. La Generalitat de l’abril del 1931 i el Molt Honorable President exiliat tornen el 23 d’octubre de 1977 amb Adolfo Suárez. El ja sóc aquí del president dóna pas al fins aquí hem arribat de l’Assemblea.
Deixem que el paràgraf final l’escrigui Joan B. Culla, extret del seu també darrer paràgraf a la Gran Enciclopèdia Catalana (segona edició, 1986) en l’entrada que s’inclou sobre l’Assemblea: El novembre de 1977 l’Assemblea de Catalunya transmeté la seva representativitat a l’Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
