Según la tradición cristiana tanto la lujuria como la avaricia constituyen pecados capitales por exceso. En el primer caso exceso de deseo sexual y en el segundo exceso de deseo de bienes económicos. De hecho la avaricia puede conducir a la simonía, que no es otra cosa que ofrecer al mejor postor las prebendas de tal o cual cargo. Consecuencia de ser lujuria y avaricia pecados capitales, su castigo era la muerte. Es decir, que una persona con una carnalidad desmesurada debía ser condenada a fallecer presa de las llamas y sofocada por vapores sulfúreos; en cambio, una persona presa de la avaricia debería morir sumergida en aceite hirviendo, es decir, frita. En ambos casos el pecador o pecadora veía acabar su “disoluta” vida más o menos prematuramente. Sin embargo, cuando analizamos la realidad la cosa no funciona así.
No estoy hablando de emular al psicópata de Seven o de justificar el derecho penal de la Inquisición, sino de constatar que todos los políticos corruptos pasan de rositas por los juzgados, aunque con algunos matices, dependiendo del partido en el que militen. Me explico. A los tipos relacionados con partidos conservadores se les permite ser avariciosos, pecan y pecan sin que su electorado les penalice por ello. Ejemplos como el de Camps (presidente de la Generalitat Valenciana), cuyo íntimo amigo, José Luís de la Rua, era el juez encargado de tramitar su implicación en la trama Gürtel. Pues bien, el “curita” Camps, apodado así por el corruptor-regalador de trajes, amiguísimo del alma, alias el Bigotes, ha visto cómo su colega archivaba la causa y lo exculpaba de cualquier delito, todo ello a pesar de los trajes que Camps dice haber pagado, metiendo mano en el cajón de la farmacia de su mujer, y pese a existir tiques de caja y testigos que prueban que los trajes de Camps los pagó el Bigotes, individuo cuya empresa fue adjudicataria del “baratísimo” desembarco papal en Valencia. Pues bien, en todo este tiempo, y con la que ha caído, la popularidad de Camps no ha caído. Caso similar es el de Carlos Fabra, cuya familia ocupa sin interrupción la diputación de Castellón desde las Guerras Carlistas. Ambos son miembros del PP y sean inocentes, ejem… o culpables, lo que sí es cierto es que los escándalos de corrupción económica no les afectan lo más mínimo. O sea que por más que los del PSPV o Compromís per València se empeñen, parece que a los líderes del PP ni el aceite hirviendo les hace mella. Este hecho no se circunscribe sólo en el País Valenciano, sino que es un hecho prácticamente universal. Ahí están los casos de Berlusconi y sus leyes ad-hoc para evitar que sus chanchullos salieran a la luz, el enriquecimiento de los Bush o el poco impacto que ha tenido sobre la Corona que todos los amigos del gran cazador de osos borrachos, es decir Juan Carlos I, hayan acabado en la cárcel o siendo procesados por corrupción.
En cambio, estos mismos partidos conservadores parecen ser mucho más sensibles al fuego y al azufre, es decir que sus votantes censuran mucho más chingar cuando y donde no toca, sobre todo si se hace vox populi, que trincar pasta. Esto es muy claro en EEUU, donde Demócratas y Republicanos, que en Europa ambos serían considerados conservadores, durante años han buceado, y lo siguen haciendo, en la vida sexual de tal o cual mandatario o candidato. En 2008, el gobernador de Nueva York, Eliot Spitzer, dimitió tras conocerse que había utilizado los “servicios” de una prostituta de lujo, y el alcalde de Detroit, Kwane Kilpatric, abandonó su cargo cuando se destapó su relación con su jefa de gabinete, de la que por cierto, si hacemos caso de los sms delatores, estaba locamente enamorado. Incluso Berlusconi empieza a ver cómo su popularidad empieza a caer después de haber montado orgías con dinero público y perseguir a menores de edad, incluso el vicario de Cristo en la Tierra, es decir el Papa, le ha criticado sutilmente. Este último hecho debe tener al Cavalieri aterrorizado. Parece que Juan Carlos, “nuestro campechano” pachá es un tipo casto, ya que no se le conocen escándalos sexuales, o más bien podría ser que su rumoreada lujuria no llegase a la luz gracias a la censura.
Por otro lado, a los votantes socialdemócratas de partidos social liberales les parece más grave que sus madatarios trinquen a que chinguen. No hay más que ver los casos de los ministros laboristas británicos que “abusaron” de su tarjeta de crédito, lo mal que lo pasaron, o los últimos gobiernos Felipistas al albur de la corrupción destapada. Incluso cuando Maragall se atrevió a insinuarle a CIU que existía una corrupción estipulada en el 3% el PSC lo llamó a retractarse, no fuese a extenderse la investigación a las diputaciones provinciales.
Existe una frase de dominio común que habla sobre la imposibilidad de elegir entre partidos políticos cada vez más iguales. No se vayan a equivocar, existen grandes diferencias, por lo menos en lo que a pecados se refiere… Si algún día tienen dudas sobre a quién votar, pregúntenle a un obispo.
----------------------------------------------------------------------------------------
Luxúria o avarícia
Segons la tradició cristiana, tant la luxúria com l’avarícia constitueixen pecats capitals per excés. En el primer cas, excés de desig sexual i en el segon, excés de desig de béns econòmics. De fet l’avarícia pot conduir a la simonia, que no és altra cosa que oferir al millor postor les prebendes d’un o altre càrrec. Conseqüència de ser luxúria i avarícia pecats capitals, el seu càstig era la mort. És a dir, que una persona amb una carnalitat desmesurada havia de ser condemnada a morir presa de les flames i sofocada per vapors sulfúrics; en canvi, una persona presa de l’avarícia havia de morir submergida en oli bullent, és a dir fregida! En ambdós casos el pecador o pecadora havia d’acabar la seva “dissoluta” vida més o menys prematurament. Tanmateix, quan analitzem la realitat, la cosa no funciona així.
No estic parlant d’emular al psicòpata de Seven o de justificar el dret penal de la Inquisició, sinó de constatar que tots els polítics corruptes passen sense entrebancs pels jutjats, encara que amb alguns matisos, depenent del partit on militen. M’explico, als paios relacionats amb partits polítics conservadors se’ls permet ser avariciosos, pequen i pequen sense que el seu electorat els penalitzi. Exemples com el de Camps (president de la Generalitat Valenciana), l’íntim amic del qual, José Luís de la Rua, era el jutge encarregat de tramitar la seva implicació en la trama Gürtel. Doncs bé, el “curita” Camps, anomenat així pel corruptor-regalador de vestits, amiguíssim de l’ànima, àlies el Bigotis, ha vist com el seu col·lega arxivava la causa i l’exculpava de qualsevol delicte, tot i els vestits que Camps diu haver pagat, fotent mà al calaix de la farmàcia de la seva dona, i tot i existir tiquets de caixa i testimonis que proven que els vestits de Camps els va pagar el Bigotis, individu llur empresa va ser adjudicatària del “baratíssim” desembarcament papal a València. Doncs bé, en tot aquest temps, i amb tot el que ha passat, la popularitat de Camps no ha caigut. Cas semblant és el de Carlos Fabra, la família del qual ocupa sense interrupció la diputació de Castelló des de les Guerres Carlistes. Ambdós són membres del PP i són inocents, ejem… o culpables, el que sí és cert es que els escàndols de corrupció econòmica no els afecten el més mínim. O sigui que per més que els del PSPV o Compromís per València s’entestin, sembla que als líders del PP ni el foc ni el sofre els fan llaga. Aquest fet no es circumscriu només al País Valencià, sinó que és un fet pràcticament universal. Així trobem els casos de Berlusconi i les seves lleis ad-hoc per evitar que els seus tripijocs sortissin a la llum, l’enriquiment dels Bush o el poc impacte que ha tingut sobre la Corona que tots els amics del gran caçador d’óssos borratxos, és a dir Joan Carles I, hagin acabat a la presó o sent processats per corrupció.
En canvi, aquests mateixos partits conservadors semblen ser molt més sensibles a l’oli bullent, és a dir que els seus votants censuren molt més xingar quan i on no toca, sobretot si es fa vox populi, que pispar calers. Això és molt clar a EUA, on Demòcrates i Republicans, que a Europa serían considerats conservadors, durant anys han bucejat, i ho segueixen fent en la vida sexual d’un o altre mandatari o candidat. El 2008, el gobernador de Nova York Eliot Spitzer va dimitir després de saber-se que havia utilitzat els “serveis” d’una prostituta de luxe, i l’alcalde de Detroit Kwane Kilpatric va abandonar el seu càrrec quan es va destapar la seva relació amb la seva cap de gabinet, de la qual per cert, si fem cas als sms delators, estava bojament enamorat. Fins i tot Berlusconi comença a veure com la seva popularitat comença a caure després d’haver montat orgies amb diner públic i perseguir menors d’edat, inclòs el vicari de Crist a la Terra, és a dir el Papa, l’ha criticat subtilment. Aquest últim fet deu tenir al Cavalieri aterroritzat ja! Sembla que Joan Carles, “el nostre campetxano” és un paio cast, ja que no se li coneixen escàndols sexuals, o més bé podria ser que la seva rumorejada luxúria no veiés la llum gràcies a la censura.
Per altra banda, els votants socialdemòcrates de partits socioliberals els sembla més greu que els seus mandataris pispin a que xinguin. Només cal veure els casos dels ministres laboristes britànics que “van abusar” de la seva tarjeta de crèdit, com de malament ho van passar, o els últims governs Felipistes i el rumor de la corrupció destapada. Fins i tot quan Maragall es va atrevir a insinuar-li a CIU que existia una corrupció estipulada al 3%, el PSC el va cridar a retractar-se, no fos cas que s’estengués la investigació a les diputacions provincials.
Existeix una frase de domini comú que parla sobre la impossibilitat d’elegir entre partits polítics cada cop més iguals. No s’equivoquin, existeixen grans diferències, com a mínim pel què fa als pecats capitals… Si algun dia tenen dubtes sobre a qui votar, preguntin-li a un bisbe.
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
|