6. El paper de l’esquerra institucional i la situació del moviment de masses
6.1. L’actitud de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT amb el PP es va caracteritzar pel seu pragmatisme conservador i desmobilitzador, amb escasses excepcions com el 20-J, contribuint decisivament al seu enfortiment. Ara, amb un govern d’esquerres que consideren afí, han fet un salt en el seu entreguisme i dependència del govern i la patronal, col·laborant obertament en les deslocalitzacions i xantatges empresarials (Printer, Seat, Miniwatt...), en l’esquirolatge i la repressió sindical (SAS,Telefònica...), en les reconversions com a Izar, en la xenofòbia i repressió contra els treballadors immigrants, en la signatura de pactes de pau social permanent i regressió de salaris i drets com els ANC’s dels darrers quatre anys5,el Pacte per la Competitivitat de l’Economia Catalana o l’Acord Interprofessional de Catalunya...
El “diàleg social” amb el govern i la patronal, instrument clau en la política de col·laboració de classes que practiquen les burocràcies de CCOO i UGT,torna a suposar una successió d’acords negatius per a la classe treballadora: SMI insuficient, sense clàusula de revisió i desvinculat de les prestacions socials; Acord retributiu per als empleats públics amb increment salarial per sota del IPC i introducció dels plans privats de pensions;Reglament de la Llei d’Estrangeria que divideix la classe treballadora i deixar centenars de milers d’immigrants sense regularitzar i sense drets... i en perspectiva negocien una nova reforma laboral i un nou retrocés de les pensions públiques. Com a contrasprestació la burocràcia sindical obté més finançament i poder institucional: per la gestió dels fons de pensions dels empleats públics i del sector privat, a través de la reforma de la formació contínua i de la salut laboral que estan negociant, amb més protagonisme en la negociació col·lectiva...
6.2.Durant els dos anys previs a la caiguda del govern Aznar, Izquierda Unida va actuar com l’ala esquerra del PSOE i com a aliat lleial de la burocràcia sindical. La seva subordinació al règim monàrquic va arribar a l’extrem de compartir pancarta amb la família reial, Berlusconi, Aznar i Acebes arran dels atemptats de Madrid, sense ni tan sols qüestionar les mentides d’Aznar fins que no van ser un clam popular. Amb el nou govern del PSOE es produeix un salt qualitatiu en la capitulació d’IU, ja que passa a formar part del bloc de governabilitat de Zapatero, donant una cobertura d’esquerra a les seves agressions. La manipulació burocràtica dels mètodes d’elecció del coordinador general a la darrera assemblea d’IU expressen el grau de degradació a què IU ha arribat. ICV, a partir de la seva transformació en força “ecosocialista”, ha trobat un cert espai com a aparell electoral i institucional a l’esquerra dels socialistes que, unit a la debacle d’IU/EUiA, li ha proporcionat un paper hegemònic en l’aliança amb EUiA a Catalunya i un inesperat protagonisme en la coalició estatal.
EUiA, per la seva banda, està recorrent un camí semblant al d’IU. Integrat al Tripartit, encara que amb un paper secundari com a soci menor d’ICV, EUiA ha culminat el gir a la dreta encetat després del procés electoral del 2000 i avui és un aparell electoral i institucional més en el panorama polític català. La seva recent assemblea confirma aquesta dinàmica, a la qual tampoc no escapa el seu ala esquerra que, com a alternativa a la deriva social liberal de l’organització, reclama el compliment íntegre del Pacte del Tinell i una redefinició del Pacte amb ICV, en comptes de proposar la ruptura amb ICV i la sortida del Tripartit, sense les quals, juntament amb una vinculació real a les lluites socials, EUiA no pot ser una alternativa d’agrupament anticapitalista creïble.
Esquerra Republicana és una peça clau per al govern central de cara a l’objectiu d’assolir el reencaix de les burgesies perifèriques en l’ “Espanya de les autonomies”, ofegant el sobiranisme basc. A partir de la seva representació al Parlament Estatal i la seva participació al govern català, ERC s’ha convertit en l’aliada preferent de Zapatero, transformada en el nou representant polític de la burgesia catalana, mentre CiU resta a l’oposició iradicalitza el seu discurs nacionalista per recuperar el protagonisme perdut amb el post-pujolisme. Previsiblement aquesta política, que accentua el desprestigi d’ERC entre la joventut radical catalana, els durà a enfrontar-se amb els sectors més radicalitzats de les seves bases i a una crisi interna quan davallin els resultats electorals. El BNG gallec segueix una trajectòria semblant a ERC, incorporant-se al govern autonòmic de Galícia després de les eleccions.
6.3. Per examinar la situació del moviment de masses amb una certa perspectiva temporal cal retrocedir a la dura desfeta que el moviment obrer va patir a la Transició. L’acceptació de la reforma del franquisme va suposar una massiva desmobilització i desmoralització colpejant l’activisme, un sector del qual optà per fer “carrera” aprofitant les oportunitats institucionals que oferia el nou règim. Com a conseqüència una nova generació va ser educada en el desinterès per la política i en els valors individualistes. El 23-F per primera vegada el moviment obrer no va respondre amb una vaga general un intent de cop militar. Altrament, els dirigents de l’esquerra van subordinar-se al rei legitimant-lo com a salvador de la democràcia. Des d’aleshores, les mobilitzacions i conflictes s’han produït en un context d’acceptació passiva del nou règim i encara estem lluny d’un qüestionament del règim pel moviment obrer, a diferència del que passava durant el franquisme o en els anys 20 i 30 del segle passat. De fet, la principal força social antirrègim ha estat la petita burgesia nacionalista.
6.4. El moviment obrer pateix fortes divisions internes. Està dividit, en primer lloc, per la qüestió nacional, amb la majoria de la classe obrera compartint ideologia espanyolista amb el govern. També es troba dividit pel lloc d’origen entre treballadors immigrants i autòctons, amb una forta penetració d’idees racistes i xenòfobes entre els sectors autòctons més pobres i amb menys conciència de classe. I està dividit també entre fixos i precaris, que integren un terç de la força laboral i pateixen una forta sobreexplotació.
6.5. La classe treballadora de les grans concentracions industrials ha encaixat forts cops, amb grans empreses desmantellades i la resta de les plantilles reduïdes, externalitzades i amb una forta presència de subcontractes. Les deslocalitzacions i la nova reconversió de les drassanes públiques –ara amb el PSOE governant i amb el suport dels dirigents sindicals--reforcen un sentiment d’impotència arrelat en amplis sectors de treballadors als qui emmanillen els aparells sindicals. No obstant això, aquesta situació no exclou mobilitzacions importants, però sí que assenyala les dificultats amb què es trobaran. No és descartable que, en situacions d’una forta agressió, es produeixin noves mobilitzacions com la de Puertollano, és a dir, explosives, amb una important componentd’espontaneïtat i amb dificultats per tenir continuïtat.
6.6. El punt més alt de mobilització política des de la Transició van ser les multitudinàries protestes contra la guerra, veritables mobilitzacions populars en el sentit més ajustat de l’expressió: la gran majoria eren treballadors amb les seves famílies, participant com a ciutadans al costat de sectors de classe mitjana preocupats per la deriva autoritària d’Aznar. Els activistes més dinàmics van ser els joves, amb presència massiva de gent molt jove de secundària i d’universitaris que van jugar un paper destacat, tot i les desigualtats territorials. Les mobilitzacions jovenils posteriors (Mayday, joves antifeixistes...) han comptat amb força participants, però acostumen a no tenir gaire continuïtat.
6.7. Cal destacar també que, per primera vegada des de la Transició, ha sortit al carrer el que els periodistes anomenen “franquisme sociològic” ---les classes mitges de l’espanyolisme clerical i reaccionari, els pagesos acomodats castellans, sectors del funcionariat i clergues...--, liderats pel PP i la jerarquia eclesiàstica. Primer van sortir “en nom de les víctimes del terrorisme” contra qualsevol negociació amb ETA i per la “unitat d’Espanya”, després es van mobilitzar a Salamanca en defensa del botí de guerra franquista, més endavant –-amb la jerarquia eclesiàstica inclosa-- “en defensa de la família espanyola” contra els drets de les parelles homosexuals,... i ara amenacen amb noves mobilitzacions per la “llibertat d’ensenyament”. Aquestes mobilitzacions reflecteixen una creixent polarització social, en què els enfrontaments polítics comencen a baixar del parlament i la premsa al carrer, avaforint l’enfortiment de l’extrema dreta, que ha començat a implantar-se en barris obrers, davant la passivitat d’un govern incapaç de fer cap gest rellevant, com ara encetar l’acostament dels presos bascos o anul·lar uns Acords amb la Santa Seu que asseguren a l’església un finançament públic xifrat en 3.500 milions d’euros anuals.
7. Construir l’esquerra conseqüent, opositora al Govern central i al Tripartit
7.1. Pel que fa a la construcció d’una esquerra conseqüent, alternativa a les polítiques social-liberals de l’esquerra institucional governant a Catalunya i a l’Estat Espanyol, l’element decisiu de la situació en el qual cal recolzar-se és la contradicció entre les aspiracions dels treballadors i els joves i la política d’aquests governs en favor del capital. La mobilització és l’altre element clau sense el qual aquestes contradiccions no es tradueixen en acció transformadora i creixement organitzatiu: “el reto de Corriente Roja se sitúa en el terreno de las necesidades del movimiento de masas, en afrontar el desafío que plantea la contradicción central que se abre entre la lucha del movimiento de masas y el nuevo gobierno venido a reconducir la situación para derrotarlas”6.
7.2. El nostre objectiu és, doncs, contribuir a la construcció d’una esquerra conseqüent, alternativa al Govern, al règim monàrquic i al sistema capitalista. Una organització que impulsi i participi a les mobilitzacions i es construeixi al seu sí. Una organització que pugui ser una referència per als activistes --un pol de referència plural i obert a tots aquells que vulguin lluita contra el capitalisme i pel socialisme--, capaç de treballar al sí dels moviments amb eficàcia i sense sectarismes i que, juntament amb Corriente Rojai davant la dispersió de l’esquerra i de l’activisme anticapitalista, impulsi la conformació d’un bloc de l’esquerra anticapitalista, que aspiri a agrupar i representar l’esquerra sindical, la joventut precaritzada i els moviments socials enfrontats al sistema.
7.3. Cal reafirmar el perfil programàtic general d’AR-CR, el Programa Roig que vam definir a les Jornades Constituents de Rojos i Roges de juny de 2003, amb la necessària actualització d’algunes qüestions conjunturals7.
7.4. E.l gran repte pel proper període és avançar en l’organització de l’oposició d’esquerra als governs Zapatero i Maragall --a partir de ser part de l’impuls de les lluites de resistència contra els plans d’agressions econòmiques, socials i polítiques--, al voltant d’un programa d’acció que:
-enfronti els tancaments d’empreses i les deslocalitzacions, la precarietat i les reconversions (RTVE, mineria).
-lluiti contra els pactes socials (ANC, Pacte per la Competitivitat catalana,...),les reformes laborals, l’atac a les pensions públiques i les altres agressions a drets socials i laborals que preparen.
-participi del moviment que exigeix la derogació del Reglament i de la Llei d’Estrangeria i la regularització dels immigrants sense papers.
-lluiti per la sanitat i l’ensenyament públics, enfrontant els plans privatitzadors i la ingerència eclesiàstica.
-lluiti per la igualtat i contra la discriminació de gènere i pels drets de la dona treballadora.
-exigeixi la separació església – Estat, acabant amb els seus privilegis.
-plantegi com a alternativa a la reforma de l’Estatut la defensa del dret d’autodeterminació --que faci possible una unió llibres de pobles-- i l’exercici de la sobirania vinculada a les reivindicacions socials.
-defensi el dret del poble basc a decidir el seu futur, plantegi la derogació de la llei de Partits, la legalització de Batasuna i el reagrupament dels presos bascos.
-participi del moviment contra la monarquia i per la República.
-Defensi la retirada de les tropes espanyoles d’Afganistan i altres països, la sortida de l’OTAN i el desmantellament de les bases ianquis.
-Denunciï el paper imperialista de l’Estat Espanyol i se solidaritzi amb la resistència iraquiana i palestina front a l’imperialisme i el sionisme i amb la lluita de la classe treballadora i els pobles del món.
si hi voleu contactar adreceu-vos a assemblearoja@telefonica.net
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
