Document per a la Trobada d’Assemblea Roja – Corrent Roig
CONSTRUIR L’OPOSICIÓ D’ESQUERRA
AL GOVERN ZAPATERO I AL TRIPARTIT
RELLANÇAR ASSEMBLEA ROJA – CORRENT ROIG
1. IntroduccióEl proper 12 de novembre se celebrarà a Barcelona la II Trobada d'Assemblea Roja - Corrent Roig, referent nacional català de Corriente Roja. Publiquem en dues parts el document polític que es debatrà a la Trobada.
2.- Situació internacional: L’ofensiva imperialista neoliberal i la resposta del moviment de masses
2.1.La situació internacional –en el marc de l’anomenada globalització, que caracteritzem com a “globalització capitalista”, “una etapa imperialista del desenvolupament del capitalisme” 1— ve definida per la creixent tensió entre forces enfrontades. D’una banda, les potències imperialistes intenten avançar en les seves polítiques recolonitzadores de l’anomenat Tercer Món, recorrent fins i tot a la guerra i l’invasió militar com a Iraq i Afganistan. Tot i així, s’hi troben amb una intensa resistència popular (a Iraq, Palestina...) que, en alguns casos, desemboquen en situacions revolucionàries (Bolívia...). D’altra banda, les polítiques bel·licistes dels governs europeus han provocat multitudinàries mobilitzacions a Europa i les polítiques neoliberals de retall de drets laborals i socials hi troben importants resistències (França, Alemanya, Itàlia...) sense les quals no s’expliquen fracasos de la transcendència del No a la Constitució Europea a França i Holanda, alhora que es revifen les mobilitzacions antiglobalització contra la reunió del G-8 a Edimburg. Finalment, els imperialismes nord-americà i europeu intenten aprofitar les bàrbares accions del terrorisme islàmic contra la població treballadora per a continuar retallant les llibertats democràtiques, amb l’objectiu real de dificultar l’organització i la resposta social a les seves agressions a través d’un més gran control policial de la població.
2.2.L’estratègia de Lisboa, aprovada al març del 2000, va certificar el compromís dels diversos governs europeus d’arribar a ser “més competitius que els Estats Units”, és a dir, de rebaixar en pocs anys les condicions laborals i socials dels treballadors europeus al nivell dels nordamericans, imposant un retrocés històric a les seves conquestes socials i laborals. La construcció de l’Europa del Capital ha patit, però, un cop dur amb la desfeta al referèndum francès i holandès en l’intent de constitucionalitzar el neoliberalisme i l’intervencionisme imperialista, convertint-los en llei suprema a la qual s’haurien de sotmetre els parlaments i els governs dels Estats membres. Arran d’aquesta desfeta les diferències entre les diverses burgesies europees s’han aguditzat al voltant del nou pressupost de la UE per al període 2007-2013 i tampoc no es posen d’acord sobre com sortir de la crisi del projecte. L’anàlisi sociològica de la distribució del vot negatiu demostra que la classe treballadora francesa –que s’havia estat mobilitzant contra les privatitzacions, l’augment de jornada, les deslocalitzacions d’empreses...—ha estat decisiva en aquesta desfeta històrica del projecte neoliberal europeu, deixant en evidència, a més de la major part de l’esquerra oficial europea, una Confederació Europea de Sindicats (CES) que s’havia pronunciat a favor de la Constitució Europea i que continua reivindicant la seva validesa.
2.3.Tot i aquesta crisi, l’ampliació de la UE als països de l’Est d’Europa i l’ofensiva neoliberal que l’acompanya a l’Oest està conduint a un reordenament social i productiu a tota Europa, amb superexplotació a l’Europa de l’Est i deslocalitzacions, i amenaces de deslocalització, a l’Oest. Les deslocalitzacions afecten sectors com l’electrònica, l’automoció i el tèxtil, i la tendència és a estendre’s a altres branques productives. Aquesta ofensiva neoliberal ve acompanyada per la flexibilització i precarització de les condicions laborals, les dobles escales salarials, l’increment dels ritmes productius i l’atac a conquestes socials (subsidi d’atur, pensions, sanitat...). En aquest context general, un altre factor clau per enfrontar els treballadors entre sí i imposar-los un retrocés general és l’existència d’un volum important de treballadors immigrants sense papers i sense drets mitjançant xenòfobes lleis d’Estrangeria.
3.-El govern Zapatero: un govern social liberal al servei de la burgesia
3.1. L’acció del govern Zapatero en aquest any i escaig de govern ha confirmat la caracterització que es tracta d’un “govern burgès, imperialista i lleial a la monarquia”2, és a dir, un govern que, com els seus predecessors del PSOE, està al servei dels interessos del nou capitalisme espanyol sorgit de les transformacions de la vella estructura econòmica franquista –els interessos de la qual van ser respectats amb els pactes de la Transició-- durant els anys 80 i 90. Una transformació que es va vincular a la integració europea i que va suposar la privatització de les grans empreses públiques, la liberalització econòmica, les reconversions industrials i un reguitzell inacabable de reformes laborals que han portat a una gran precarització de la força de treball, agreujada per l’arribada massiva de treballadors immigrants, canviant la fesomia de la classe treballadora espanyola en sectors com la construcció, l’hosteleria, el treball domèstic o l’agricultura.Un capitalisme espanyol força concentrat, amb un nucli fort constituït per un entrellat d’empreses format per la gran banca (BSCH, BBVA, també la Caixa) i les grans multinacionals de serveis i energia privatitzades (Telefònica, Repsol, Endesa...), a les quals cal afegir la gran patronal de la construcció, principal beneficiària amb la banca de la desenfrenada especulació immobiliària dels darrers anys, font principal d’acumulació de capital (el 2004 la construcció va suposar el 18% del PIB i es va construir més que a Alemanya i França juntes). Exceptuant aquests sectors, la producció i els mercats espanyols estan controlats majoritàriament per les multinacionals europees i americanes, que han convertit la major part de la indústria espanyola en auxiliar, alhora que augmenta l’especialització en turisme (12% del PIB) a mida que avança la desindustrialització de zones i sectors. Aquest capitalisme espanyol ha esdevingut una potència imperialista, encara que de segona si la comparem amb les grans potències europees, orientada principalment cap a Latinoamèrica, on els successius governs espanyols –i el de Zapatero no n’és l’excepció—actuen com a ambaixadors de les multinacionals espanyoles.
3.2. Després de 8 anys de grans beneficis, el capitalisme espanyol es troba encara en una fase puixant –el primer trimestre del 2005 els beneficis de les grans empreses espanyoles van augmentar un 40% respecte al 2004, any en què ja s’havien incrementat un 20%--, tot i la fragilitat d’un creixement econòmic basat en la construcció, l’especulació i un endeutament massiu (que ja arriba al 75% del PIB). Però aquesta situació no es pot perllongar indefinidament –el Banc d’Espanya i The Economistalerten que el preu de l’habitatge estaria sobrevalorat al voltant d’un 30%-- i el capitalisme espanyol, davant la competència dels baixos salaris dels països de l’Est i la perspectiva de retall dràstic dels fons europeus, necessita posar-se al capdavant de la renovada ofensiva neoliberal que els Estats de la UE (Alemanya, França, Itàlia, Portugal...) han començat a posar en marxa amb l’ampliació a l’Est i seguint les directrius de la cimera de Lisboa.
3.3. El PSOE va ser el beneficiari electoral d’un moviment de masses força actiu els dos darrers anys del governdel PP --manifestacions antiglobalització contra la cimera del Banc Mundial i el semestre europeu d’Aznar, mobilitzacions estudiantils contra contra la LOU, vaga general del 20-J, mobilitzacions del Prestige i contra el transvassament de l’Ebre i, sobretot, les històriques manifestacions contra la participació a la guerra de l’Iraq, amb la puntilla de les mobilitzacions de la jornada de reflexió del 13 de març--, mostrant les seves limitacions polítiques. Un govern que, al marge de les il·lusions que hagi pogut despertar entre sectors populars, per la seva composició i el seu programa és un govern burgès neoliberal, imperialista i lleial a la monarquia, hereu polític –fins i tot repetint ministres com Solbes— dels governs de Felipe González, la primera gran tasca del qual va ser apaivagar i desarticular el moviment que l’havia dut al poder. Un govern social-liberal els principals objectius del qual són essecialment tres: imposar un fort retrocés neoliberal als treballadors, en sintonia amb les polítiques de Blair i Chirac; cercar el reencaix de les burgesies catalana i basca en el panorama polític de l’Estat, tot esvaint les veleitats sobiranistes basques propiciades per l’ultraespanyolisme d’Aznar; i resituar el paper imperialista espanyol dins la UE com a soci menor de l’eix franco-alemany, en detriment del sotmetiment excessiu a l’imperialisme nordamericà d’Aznar.
3.4. La forma en què va accedir al govern i la situació de minoria parlamentària van forçar el govern a desactivar la pressió popular complint determinades promeses electorals que li permetessin guanyar legitimitat: paralització del transvassament de l’Ebre, congelació parcial de la LOCE, algunes mesures socials menors (augment del SMI i de les pensions mínimes...), modificacions legals sobre el divorci i reconeixement de drets per les parelles de fet i més recentment de les parelles homosexuals... i sobretot la retirada de les tropes de l’Iraq, la principal reivindicació del potent moviment antiguerra.
4.- El Tripartit: l’”olivera” catalana al servei de la burgesia catalana
4.1. Després de vint anys de pujolisme --l’instrument polític genuí de la burgesia catalana per canalitzar la defensa dels seus interessos en l’escenari polític sorgit dels pactes de la Transició-- amb el tripartit s’inicià un nou cicle de govern al servei de la burgesia catalana, caracteritzat pel que alguns anomenen “segona transició”, un procés mitjançant el qual la burgesia catalana pretén trobar un reencaix més favorable als seus interessos dins la política espanyola, la màxima expressió del qual és el nou Estatut d’Autonomia i la nova proposta de finançament, després del període de govern d’Aznar que, a més d’amenaçar les competències polítiques amb el seu creixent centralisme, atemptava contra els seus interessos econòmics (el 70% de les exportacions espanyoles, amb un paper rellevant de la indústria catalana, tenen la UE com a destí) quan privilegiava en excés les relacions amb EEUU, en detriment de les relacions amb l’eix franco-alemany i el Marroc, on la burgesia catalana té importants interessos.
4.2. L’objectiu de la política del Tripartit és doble: trobar el reacomodament de la burgesia catalana a l’Espanya de les Autonomies, assegurant-ne més competències i diners a través del nou Estatut, i continuar amb la “modernització”, val a dir neoliberal, de Catalunya. Aquesta, i no una altra, és l’essència del Pacte del Tinell.Així es posa de manifest en la seva acció de govern: aprovació d’ERO’s d’acomiadaments massius i autorització de deslocalitzacions, col·laboració financera i institucional per fomentar la deslocalització d’empreses catalanes a l’estranger, suport a la xenòfoba Llei d’Estrangeria i repressió dels treballadors immigrants, alts nivells de precarietat laboral en l’administració de la Generalitat i els serveis públics, continuïtat de la política de privatitzacions i subvencions a la sanitat i ensenyament privats mentre el finançament de les xarxes públiques és insuficient, política fiscal regressiva basada en l’augment dels impostos indirectes, continüitat i complicitat en l’ocultació de la política clientelar en la contractació de les obres públiques arran de la crisi del Carmel, plans d’habitatge que no limiten l’escandalosa especulació mentre es reprimeix el moviment okupa, incompliment de la major part de les seves tímides promeses socials (sobre sinistralitat, precarietat, desocupació, “implantació progressiva de les 35 hores”, universalització dels serveis socials, reducció dràstica de les llistes d’espera o compromís de treure la religió dels currículums educatius). Instruments d’aquesta política són acords com el “Pacte per la competitivitat de l’economia catalana”, signat el febrer passat pel Tripartit, les patronals catalanes i les direccions de CCOO i UGT, que suposarà una inversió de més de 2.000 milions d’euros de diner públic durant els propers 3 anys, pacte que contempla 86 actuacions en favor de la burgesia catalana destinades a fomentar, entre altres mesures, la deslocalització d’empreses catalanes cap a països de l’Est i el nord d’Àfrica, mentre que no incorpora cap millora de drets per als treballadors.
4.3. Tot i que Maragall, Carod i Saura s’esforcen a fer-nos creure que el nou Estatut, amb l’increment del finançament, estarà al servei de millorar la “política social” del Tripartit, el cert és que ha estat consensuat i compta amb el suport de les organitzacions patronals catalanes, en consonància amb el discurs de Maragall al Cercle d’Empresaris: “no sabeu la sort que teniu de comptar amb un govern com aquest”. Un projecte d’Estatut concebut perquè sigui “absolutament constitucional” i acceptable pel PSOE, abandonant qualsevol vel·leïtat sobiranista com la promesa inicial que es faria una consulta vinculant al poble català si era rebutjat o devaluat a Madrid, i en el qual no tenen cabuda ni les reivindicacions socials ni el el dret d’autodeterminació. Un Estatut fet a mida de les aspiracions d’un sector de la burgesia catalana, ara representat per Maragall i el Tripartit, que vol més recursos i un més gran control sobre ells, reduint l’aportació a l’Estat central en 5.000 milions d’euros anuals i disminuint a la meitat el dèficit fiscal o diferència entre els impostos que paga Catalunya i el que a canvi rep de l’Estat.
5. Perspectives
5.1. La primera etapa del govern Zapatero ha estat marcada per iniciatives amb un ampli suport social com la retirada de les tropes d’Iraq i altres mesures populistes. Tot i així va haver d’enfrontar algunes mobilitzacions com la nova reconversió de les drassanes públiques, amb un escàs cost polític pel suport que el govern va trobar en les direccions dels sindicats majoritaris i en l’esquerra institucional – principalment IU/IC i ERC--, el mateix que va passar amb l’inici del procés de privatització del ferrocarril públic, la Llei i el reglament d’Estrangeria --pactats amb la burocràcia de CCOO i UGT i votats per IU/IC i ERC-- i les mobilitzacions dels treballadors immigrants contra les limitacions al procés de regularització, així com amb el rebuig antidemocràtic al Pla Ibarretxe, anterior al nou escenari basc, que comptà amb el suport també del PP.
5.2. En el context europeu d’aprofundiment de les polítiques neoliberals derivades dels acords de Lisboa, el govern Zapatero anuncià fa uns mesos per boca de Solbes “el pla de reformes més ambiciós de l’última dècada” que tindrà diverses vessants.
-La reforma fiscal amb una nova rebaixa de l’Impost de societats d’un 35 a un 30% i la reducció, ara del 45 al 30%, del tipus màxim de l’IRPF.
-Una nova reforma laboral que, amb l’excusa de reduir els escandolosos nivells de precarietat, pretén avançar en la precarització de l’ocupació estable, amb noves rebaixes de les cotitzacions empresarials i un aprofundiment de la privatització dels serveis d’ocupació públics. També pretenen mitjançant l’anomenat “diàleg social” imposar una nova reforma regressiva de les pensions públiques ampliant el període de càlcul fins als 35 anys, perllongant l’edat de jubilació i fomentant les pensions privades, així com pactar una reforma de la negociació col·lectiva que avanci cap a la supressió de la ultraactivitat dels convenis i reforci el protagonisme de la burocràcia de les organitzacions sindicals majoritàries.
-Una reforma del sistema educatiu que mantindrà alguns aspectes bàsics de la reaccionària reforma del PP derogada com l’augment del finançament a la privada, el manteniment de la religió als currículums escolars o la professionalització dels equips directius.
-També és a l’agenda la reforma del finançament de la sanitat pública, descentralitzada per autonomies i amb un greu dèficit estructural. Segons el govern central “és un problema de les Autonomies” que hauran de resoldre amb l’augment dels impostos sobre els que les autonomies tenen competències –com ja va fer la Generalitat amb els impostos especials—i implantant el copagament.
-En el capítol d’infraestructures, el Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport preveu la participació privada, a travès de la nova Societat Estatal d’Infraestructures de Transport, en el 20% de la inversió i explotació d’un negoci que suposarà en els propers anys una inversió en xarxa de carreteres, ferrocarril i ports i aeroports de 248.892 millones de euros.
-Volen abordar les privatitzacions i reconversions pendents i, a més d’aprofundir la privatització del ferrocarril ja encetada, començaran la reconversió de RTVE i, després d’Izar i amb el paraigües de Brussel·les, una nova reconversió de la mineria amb milers de nous acomiadaments, que s’afegiran a la nova onada de deslocalitzacions3 i acomiadaments massius que, només al sector tèxtil, es calcula en uns 45.000 llocs de treball.
5.3. Juntament amb aquest pla d’agressions econòmiques i socials, per la seva transcendència política té una importància especial la política per reencaixar el problema nacional, especialment basc, dins la constitució monàrquica de l’”Espanya de les Autonomies”. Per fer-ho el govern Zapatero intervé en un doble sentit. D’una banda, promovent la via catalana de reforma estatutària respectuosa amb la constitució monàrquica, alhora que es va obrint pas entre la burgesia basca la renúncia a la via sobiranista del Pla Ibarretxe. De l’altra, preparant les condicions per a un futur diàleg amb ETA que acabi amb la lluita armada (permetent la candidatura d’EHAK a les eleccions basques, aprovant al congrés una moció de suport al diàleg amb ETA si abandona les armes...), combinant-ho amb el manteniment de mesures de força –empresonament d’Otegui, manteniment de la política de dispersió dels presos, processament de dirigents d’EHAK y del secretari general de LAB...- que li permetin mantenir la iniciativa en el procés i contrarrestar la ultradretana pressió del PP.
5.4. En l’àmbit de les seves competències les perspectives de l’acció de govern del Tripartit són coincidents amb els criteris neoliberals que guien la política del govern Zapatero, coherent amb el suport als Pressupostos Estatals dels seus integrants i amb el recolzament a la política general del govern Zapatero. A tall d’exemple, el Tripartit té també la intenció de privatitzar parcialment la inversió i explotació de les infraestructures que, com els aeroports, el Tripartit aspira a gestionar (en paraules de Bargalló “el sector privat ha d’involucrarse i posar diners”) i seguirà invertint en fomentar les deslocalitzacions d’empreses catalanes com a objectiu prioritari4. El gran objectiu polític però del Tripartit en el proper any és aconseguir l’aprovació per les Corts Espanyoles del nou Estatut d’Autonomia per Catalunya, una aprovació que, tot i que anirà acompanyada de tensions amb el PP i ambels sectors més centralistes del PSOE, ja ha estat compromesa per Zapatero si, com sembla, s’ajusta a les limitacions de la constitució.
Si hi voleu contactar adreceu-vos a assemblearoja@telefonica.net
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
