INFORMARNOS Y ORGANIZARNOS PARA AFRONTAR LA CRISIS
Es mucho más que una crisis financiera: es una crisis del Capitalismo y de la política neoliberal de los 30 últimos años.
● El colapso financiero como desencadenante de la crisis. La imposibilidad de muchos trabajadores y trabajadoras de afrontar el pago de sus hipotecas y otros préstamos para el consumo, al mismo tiempo que estalla la burbuja inmobiliaria que sobrevalorizaba el precio de las viviendas, garantía del pago de las deudas, es la primera manifestación de la crisis financiera.
El sistema financiero alcanza un gran desarrollo como consecuencia de la huida hacia delante del capitalismo para escapar a la caída de la tasa de beneficios aboliendo las normas reguladoras que limitaban el movimiento de capitales. Los beneficios de las finanzas llegan a ser la principal fuente de ingresos del capital, por encima de la producción de bienes y del comercio de mercancías. Entre el 2002 y el 2007 la actividad productiva real crecía en el mundo a una tasa anual del 3-4 %, la bolsa lo hacía a un ritmo del 15-25%. Pero las finanzas por si solas no crean riqueza real. El sistema financiero se derrumba porque en su última etapa, en la continúa búsqueda de más beneficios, basaba su inmenso negocio en sofisticados productos financieros que se fundamentaban en las deudas contraídas por trabajadores y trabajadoras.
De repente, descubrimos que buena parte de las entidades financieras están en bancarrota, sus activos no llegan a cubrir sus pasivos y se constata la imposibilidad de determinar el estado de solvencia del resto de entidades. El crédito a las empresas y al consumo se interrumpe. Sin crédito la economía no funciona. El consumo se debilita, empresas cierran, el paro se incrementa, el consumo se debilita aún más, otras empresas cierran y sigue la espiral.
● Es una crisis de la economía real, generada por las políticas de ajuste permanente sobre los salarios. Es una crisis de la economía real, de la economía que produce bienes y servicios. Desde los años 70 el capitalismo manifiesta una gran dificultad para mantener un crecimiento continuado y estable de la economía y de unas tasas de beneficio consideradas aceptables por el capital.
Para superar los problemas de crecimiento e inflación, y ante los avances del movimiento obrero de aquellos años, a mediados de los 70 se ponen en práctica desde los poderes políticos y económicos una serie de políticas que tienen como principal finalidad socavar la capacidad negociadora de los trabajadores, presionar los salarios a la baja e incrementar los beneficios. Estas políticas se han basado principalmente en:
► Externalizaciones y subcontrataciones. La producción que antes se realizaba en una empresa se descompone en parte y se subcontrata a diferentes empresas externas. El empresario sigue siendo uno pero los trabajadores se diseminan endiferentes empresas. Se dificulta la organización de los trabajadores y se sustituye empleo estable y de más calidad, por otro precario y peor pagado.
► Deslocalizaciones. La actividad de las empresas se traslada a otros lugares donde los salarios son más bajos y los derechos laborales menos regulados.
► Desregulación de los mercados laborales. Se desregulan los aspectos que tienden a vincular al trabajador con la empresa. Se precariza el trabajo generalizando los contratos temporales, se abarata el despido y se flexibiliza su procedimiento. Se flexibiliza, a favor de la discrecionalidad del empresario, las condiciones laborales (jornada, horarios, funciones, etc.).
► Contrarreformas fiscales que minan los salarios indirectos (servicios sociales) de los trabajadores y disminuyen sus salarios directos reales al invertir la progresividad fiscal haciendo caer sobre ellos una mayor parte de los gastos públicos. Las nuevas leyes fiscales favorecen a los ricos que además gozan de la posibilidad del fraude fiscal por medio de los paraísos fiscales que la comunidad internacional permite.
► Apertura de nuevos espacios para la obtención de beneficios. Las privatizaciones convierten en objeto del negocio capitalista servicios que antes eran prestados por empresas públicas, como las telecomunicaciones, ferrocarril, suministro de electricidad (en el estado español RENFE, Iberia, Endesa, Repsol, Argentaria, Correos, Telefónica) etc., llegando incluso a servicios sociales básicos como la sanidad concretado en la ley 15/97 y en la UE con la directiva Bolkenstein, o en educación con el plan Bolonia.
-La liberalización del movimiento de capitales y mercancías, auspiciado por la OMC (Organización Mundial de Comercio) desde la época de Reagan y Thatcher, abrió a las multinacionales de los países centrales del capitalismo los mercados de los países periféricos, permitiendo la explotación de las materias primas de estos países y, en casos concretos, su utilización como destino de las deslocalizaciones.
La apertura de los mercados ha sido en general nefasta para los ciudadanos de los países periféricos, que en muchos casos han perdido sus medios tradicionales de vida,y perjudicial para los asalariados de los países centrales. La masa de capital que mueven los bancos, aseguradoras, inversores, etc., es de 4 veces el PIB mundial, que representa la economía real.
Como resultado de las políticas que hemos citado, pese a que el número de asalariados se ha incrementado, los salarios constituyen una porción cada vez menor del PIB. (producto interior bruto), especialmente en los países centrales del capitalismo (Unión Europea, EEUU, Japón). Los salarios crecen por debajo de la productividad, de la capacidad productiva de un trabajador por unidad de tiempo, lo que significa una contradicción entre la capacidad productiva del sistema, muy alta, y la capacidad de consumo que genera por la vía de los salarios, que no es capaz de absorber los bienes producidos.
El continuo debilitamiento de la demanda, en relación con la gran capacidad productiva del sistema, se intento compensar con los créditos para el consumo. Funciono algúntiempo, pero era evidente que no podía durar eternamente.
● Es una crisis general del capitalismo. Además de económica, es una crisis ecológica, política, ideológica y cultural del capitalismo. Su última versión, el neoliberalismo, hegemonizó el pensamiento económico oficial e inspiro las políticas de los organismos internacionales y de los gobiernos, implantándose de forma autoritaria, el llamado pensamiento único, excluyendo de los medios de comunicación de masas y marginando en las universidades todo pensamiento crítico y alternativo. Al precio de incrementar las desigualdades prometía crecimiento económicoestable. El capitalismo es responsable de que las nuevas generaciones estén condenadas a unas condiciones de vida y de trabajo muy inferiores a las de sus padres.
En los países de la OCDE, la relación entre el que cobra menos y el que cobra mas, ha pasado en unos años de 1 a 40, hasta ser hoy de 1 a 411.
● En el estado español están presentes todas las características de la crisis global, aquí agravadas por el peso del sector de la construcción en la estructura económica, explicable en parte por su relación con la financiación de partidos políticos y ayuntamientos.El estallido de la burbuja inmobiliaria disparo las cifras del paro. Entre 1994 y el 2006 el precio de la vivienda se duplicó en relación al crecimiento del salario medio en el mismo periodo, privando de la vivienda o condenando a la deuda hipotecaria perpetua a toda una generación.El ajuste salarial permanente se ha concretado en una serie de reformas laborales que una tras otra han ido precarizando cada vez más el empleo. El mileurismo afecta a más de 18 millones de asalariados que declara cobrar menos de 1.100 e. brutos al mes.
Las políticas anti-crisis de los gobiernos y de los gestores del capitalismo son políticas para salvar al capitalismo a costa de los trabajadores y de los países dominados y no pueden resolver los problemas planteados por la crisis.
Hasta el momento, las respuestas de los gobiernos a la crisis no indican que se haya producido ninguna ruptura con las políticas que la han causado. Se han inyectado miles de millones de euros, que tendremos que pagar todos los ciudadanos, en el sistema financiero con la finalidad de evitar el colapso. A cambio no se ha exigido ninguna contrapartida, los gestores de las instituciones financieras siguen siendo los mismos que provocaron la crisis, el estado proporciona el dinero pero se mantiene al margen de la capacidad decisoria. La sociedad entera paga para salvar a los bancos pero no se aprovecha la situación para una reorganización del sistema que lo ponga al servicio de toda la sociedad. Dada la situación y teniendo en cuenta los generosísimos fondos públicos aportados nos parece razonable plantear la nacionalización de la banca para que sea gestionada en función de las necesidades de las mayorías sociales.
La actuación de los gobiernos de los países centrales del capitalismo parece dirigida a estabilizar la situación para que todo siga igual. Se habla de tímidas medidas para regularizar el sistema, de limitar los millonarios ingresos por incentivos de los banqueros, que no han disminuido pese a la crisis. El G-20 ni siquiera ha sido capaz de tomar medidas para acabar con los paraísos fiscales.
Mediante lo que llaman diálogo social se pretende crear un clima favorable al pacto convenciéndonos de que aceptemosrecortes porque en tiempos de crisis hay que apretarse el cinturón, evitando identificar causas y responsables.
En el estado español se ha puesto a disposición de bancos y cajas, entre líquido y avales, más de 200.000 millones de euros. El Plan E, dinero para obras municipales, se ha llevado 8000 millones de euros en inversiones de dudosa rentabilidad futura. La ayuda a los más perjudicados por la crisis se ha reducido a la subvención de los 420 euros (por un máximo de 6 mesesy para parados que agotaron su prestación contributivacuyos ingresos familiares no superen los 468 e. mensuales), claramente insuficiente. A inicios del 2.009 el Parlamento, PSOE-PP, voto en contra de la subida del salario mínimo a 1.000 e. brutos. Se ha subvencionado la compra de automóviles, la mayoría de automóviles vendidos en el estado español son importados, y las empresas fabricantes de automóviles no han cesado de despedir.
La alternativa de los empresarios españoles, la CEOE, a la crisis es otra reforma del mercado laboral, una más. Más precariedad, más ajuste salarial, mayor disponibilidad del trabajador para la empresa. Aunque la mayoría de economistas coincida en que la crisis nada tiene que ver con supuestas dificultades para el despido o con que su coste sea muy elevado. En los años 70 la indemnización por despido era de 60 días por año trabajado, en los 80 bajo a 45 días por año y en los 90 se creo un nuevo tipo de contrato fijo con indemnización de 33 días por año. El importe medio de la indemnización por despido que se esta pagando hoy es de 19 días por año trabajado. Las sucesivas reformas del mercado laboral, en muchos casos negociadas con CC.OO. y UGT, se han convertido en el principal mecanismo de ajuste salarial, debilitando mediante la precarización la capacidad de organización y de resistencia de los trabajadores, sin que hayan servido para hacer las empresas más competitivas ni para favorecer realmente el empleo estable.
Las alternativas a la crisis, planteadas en los límites del capitalismo neoliberal, solo pueden pasar por aumentar la explotación de los trabajadores, reducir los salarios, aumentar la explotación de los trabajadores y aumentar el expolio de los pueblos del mundo. Sin preocuparse por las auténticas causas de la crisis, su intención será siempre mantener e incrementar los beneficios empresariales reduciendo los costes laborales.
CON LAS POLITICAS DEL GOBIERNO, LOS MILLONARIOS SE PARTEN DE RISA
Las propuestas del Gobierno Socialista de aumentar impuestos, con la ayuda de la hipocresía ejercida por PP en aras la rentabilidad política,deja tranquilos a los ricos de este país, basada en las rentas de capital superiores a los 6.000 euros pagarán el 21% en lugar del 18% actual.
¿Cuánto dinero hay que tener para lograr unos rendimientos del capital superiores a 6.000 euros, por ejemplo de 7.000 euros? Si lo que se cobran son dividendos (los primeros 1.500 euros están exentos), tendría que tener invertidos al menos 170.000 euros en acciones (calculando un rendimiento por dividendo del 5%, que es la media del Ibex en lo que va de año). Si obtiene esos 7.000 euros por los intereses pagados en depósitos bancarios a plazo (se remuneran a un tipo medio del 3,3%), tendría que tener 120.000 euros en el banco.
En el caso de que fueran plusvalías, dependerá de la revalorización, pero en lo que va de año, la bolsa ha subido el 27%, por lo que al menos tendría que haber invertido 26.000 euros en acciones en enero. Y todos ellos pagarán 90 euros más que lo que abonarían sin la subida impositiva, cantidad descomunal como se ve. A los que sí que puede crujir la subida es a los que vendan un inmueble y no reinviertan en vivienda habitual. Lo que no explica el Gobierno es por qué las rentas de capital pagan menos que las del trabajo: un máximo del 21% para las primeras frente al 43% de las segundas.
La negociación parlamentaria puede cambiar el proyecto, pero por ahora el 49% de la mayor recaudación procede de eliminar la deducción de 400 euros y el 44% de aumentar el IVA (ambas medidas afectan a rentas bajas, medias y altas); sólo el 7% viene de las rentas del capital (que afecta sobre todo a las rentas altas). Partidos de la risa seguirán con sus SICAV pagando solo el 1% de impuestos los 25.000 millones/€ que allí tienen depositados, disfrutando de la reducción del 5% en el impuesto de sociedades, el impuesto del patrimonio desapareció con ZP y ahora castigan a las rentas medias asalariadas con el IRPF y con el aumento del IVA, mientras el gasto militar y de la OTAN persiste en falsas misiones de paz como la de Afganistán, con mas de 9.000 millones. También el Gobierno plantea que para favorecer el dialogo social esta dispuesto a reducir en un 1,5% las cuotas de la patronal a la seguridad social. Ante la debilidad del movimiento obrero, la patronal CEOE se radicaliza y solicita una reducción mayor aún.
Necesitamos organizarnos para defender una vida digna para las víctimas de la crisis y para cambiar la dinámica económica por otra más justa, estable y que tenga en cuenta los límites ecológicos al crecimiento.
Afrontamos la crisis con una grandísima debilidad de la capacidad de organización e influencia de los trabajadores. Tras varias décadas de aplicación las políticas neoliberales han conseguido su objetivo de desorganizar al movimiento obrero. Estos años de ofensiva neoliberal han sido muy duros para la práctica sindical.
Las burocracias sindicales hegemónicas, CC.OO. y UGT en el estado español, han renunciado a organizar la resistencia optando por la opción conservadora de acomodarse a la situación, procurando no crear problemas ni al Gobierno ni a la Patronal. Por el contrario, son los principales valedores de las medidas del Gobierno y los grandes responsables de la sumisión a la patronal. Las subvenciones estatales han permitido mantener grandes entramados sindicales que proporcionan un buen número de liberados. Este tipo de organizaciones no están capacitadas hoy para enfrentar la crisis desde el punto de vista de la defensa de los intereses de los trabajadores. Aunque en su programa haya algunos aspectos parciales que podemos compartir, está claro que no van a poner en peligro la supervivencia de su aparato burocrático en una lucha efectiva por esas reivindicaciones. Los trabajadores no podemos quedarnos solo en la crítica a estas organizaciones, y si llegamos a la conclusión de que estas no nos sirven hemos de levantar una alternativa. Será una tarea larga y difícil, pero es la fundamental.
Es necesario reconstruir la organización de los trabajadores
co.bas pretende, modestamente, contribuir a este fin. Debemos luchar por sindicatos realmente democráticos donde las decisiones fundamentales las tomen los afiliados/as y los trabajadores/as. Debemos estar en organizaciones donde podamos discutir como afrontar la crisis, con que propuestas y con que formas de lucha. Debemos crear espacios unitarios, puntos de encuentro de todas las personas y organizaciones que queremos que la economía este al servicio de la mayoría. Debemos rodear de solidaridad las luchas que se están dando y se van a dar contra los despidos, las agresiones a nuestras conquistas y la represión sindical. Debemos luchar por dar una respuesta conjunta a la ofensiva del capital. Solo habrá una salida favorable desde la lucha colectiva.
· Desde co.bas proponemos organizarnos y luchar por los siguientes objetivos, abiertos a su modificación por el debate y la discusión, algunos recogidos ya de forma unitaria por diferentes organizaciones que luchan contra la crisis:
► Apoyo a las víctimas de la crisis: REPARTIR EL TRABAJO Y LA RIQUEZA
Lo principal es exigir un trabajo o una prestación de paro mínima indefinida mientras no se le oferte un empleo, de 1.200 e. mensuales, vinculada a una buena formación. Debemos luchar por un trabajo digno para todos, repartiendo el trabajo entre todos los trabajadores existentes.
No a los desahucios. Moratorias en el pago de hipotecas.
► Medidas para cambiar la economía.
> Salario mínimo de 1.200 €/ mes brutos y recorte drástico de los altos salarios. Eliminación de las ETT, de la subcontratación y del trabajo temporal.> Reparto del trabajo entre todos los trabajadores, empezando por la reducción del tiempo de trabajo a 35 h. sin reducción de salario. Puesta en marcha de un amplio Plan de Obras públicas, sostenido en el tiempo y al servicio de las necesidades de la población trabajadora
> Nacionalización de la banca y creación de un sector financiero público al servicio de la mayoría social y controlado por ésta. Desarrollo de los servicios sociales: sanidad, educación, cuidado de ancianos, niños e incapacitados. Creación de un sector público mediante la nacionalización de empresas en sectoresclave, con control de los trabajadores y consumidores,para impulsar un cambio de la estructura económica.
> Se han de poner a disposición de la sociedad los más de tres millones de viviendas vacías y crear un parque público de viviendas de alquiler social. Impulsar el trabajo cooperativo y el consumo responsable. Reorientar la economía y la cultura consumista dominante, poniendo fin al expolio y la destrucción de la naturaleza y afrontando los recursos escasos que plantean límites naturales al crecimiento.
> Reforma fiscal para que de verdad, los que más tienen, paguen más. Recuperación de la progresividad fiscal. Persecución del fraude fiscal y supresión de los paraísos fiscales.
Por estos objetivos y otros ya se han organizado movilizaciones. Es necesario incrementar nuestra organización y capacidad de presión. Seguiremos uniéndonos a las empresas en lucha contra los despidos, a parados y estudiantes, procurando envolver sus movilizaciones de solidaridad. Si ellos ganan, ganaremos todos e iremos avanzando en la necesaria acumulación de fuerzas.
Aunque de momento no seamos cientos de miles en la calle, si vamos constituyendo núcleos unitarios de base en las empresas y en los barrios, con participación democrática, podemos ir cambiando las cosas.
Llámanos y te pondremos en contacto con los grupos unitarios de tu barrio o empresa. Organizarse, unitaria y democráticamente es fundamental.
www.cobas.es
mail:cobas@telefonica.net
Telef.: 934305000
NECESSITEM ORGANITZAR-NOS PER FER FRONT A LA CRISI
És molt més que una crisi financera: és una crisi del Capitalisme i de la política neoliberal dels 30 últims anys.
El col·lapse financer com a desencadenant de la crisi. La impossibilitat de molts treballadors i treballadores d'afrontar el pagament de les seves hipoteques i altres préstecs per al consum, al mateix temps que esclatava la bombolla immobiliària que sobrevalorava el preu dels habitatges, garantia del pagament dels deutes, és la primera manifestació de la crisi financera.
El sistema financer assoleix un gran desenvolupament com a conseqüència de la fugida cap a endavant del capitalisme per escapar a la caiguda de la taxa de beneficis abolint les normes reguladores que limitaven el moviment de capitals. Els beneficis de les finances han arribat a ser la principal font d'ingressos del capital, per sobre de la producció de béns i del comerç de mercaderies. Entre el 2002 i el 2007 l'activitat productiva real creixia al món a una taxa anual del 3-4%, mentre la borsa ho feia a un ritme del 15-25%. Però les finances per si soles no creen riquesa real. El sistema financer s'esfondra perquè en la seva última etapa, en la continua recerca de més beneficis, basava el seu immens negoci en sofisticats productes financers que es fonamentaven en els deutes contrets per treballadors i treballadors.
De sobte, descobrim que bona part de les entitats financeres estan en fallida, els seus actius no arriben a cobrir els seus passius i es constata la impossibilitat de determinar l'estat de solvència de la resta d'entitats. El crèdit a les empreses i al consum s'interromp. Sense crèdit l'economia no funciona. El consum es debilita, moltes empreses tanquen, s'incrementa l’atur, el consum es debilita encara més, altres empreses tanquen i es repeteix l'espiral.
És una crisi de l'economia real, generada per les polítiques d'ajust permanent sobre els salaris. És una crisi de l'economia real, de l'economia que produeix béns i serveis. Des dels anys 70 el capitalisme manifesta una gran dificultat per mantenir un creixement continuat i estable de l'economia i d'unes taxes de benefici considerades acceptables pel capital.
Per superar els problemes de creixement i inflació, i davant dels avenços del moviment obrer d'aquells anys, a mitjan els 70 es posen en pràctica des dels poders polítics i econòmics una sèrie de polítiques que tenen com a principal finalitat soscavar la capacitat negociadora dels treballadors, pressionar els salaris a la baixa i incrementar els beneficis. Aquestes polítiques s'han basat principalment en:
Externalitzacions i subcontractacions. La producció que abans es realitzava en una empresa es descompon en parts i es subcontracta a diferents empreses externes. L'empresari continua sent un però els treballadors es disseminen en diferents empreses. Es dificulta l'organització dels treballadors i se substitueix ocupació estable i de més qualitat, per precària i pitjor pagada.
Deslocalitzacions. L'activitat de les empreses es trasllada a altres llocs on els salaris són més baixos i els drets laborals menys regulats.
Desregulació dels mercats laborals. Es desregulen els aspectes que tendeixen a vincular el treballador amb l'empresa. Es precariza el treball generalitzant els contractes temporals, s'abarateix l'acomiadament i es flexibilitza el seu procediment. Es flexibilitzen, afavorint la discrecionalitat de l'empresari, les condicions laborals (jornada, horaris, funcions, etc.).
Contrareformes fiscals que minen els salaris indirectes (serveis socials) dels treballadors i disminueixen els seus salaris directes reals en invertir la progressivitat fiscal, fent caure sobre ells una major part de les despeses públiques. Les noves lleis fiscals afavoreixen els rics que a més gaudeixen de la possibilitat del frau fiscal mitjançant els paradisos fiscals que la comunitat internacional permet.
Obertura de nous espais per a l'obtenció de beneficis. Les privatitzacions converteixen en objecte del negoci capitalista serveis que abans eren prestats per empreses públiques, com les telecomunicacions, el ferrocarril, el subministrament d'electricitat (a l'estat espanyol RENFE, Iberia, Endesa, Repsol, Argentaria, Correus, Telefónica) etc., arribant fins i tot a serveis socials bàsics com ara la sanitat, concretat en la llei 15/97, i a l'UE amb la directiva Bolkenstein, o a l’educació amb el pla Bolonya.
-La liberalització del moviment de capitals i mercaderies, afavorit per l'OMC (Organització Mundial de Comerç) des de l'època de Reagan i Thatcher, va obrir a les multinacionals dels països capitalistes centrals els mercats dels països perifèrics, permetent l'explotació de les matèries primeres d'aquests països i, en casos concrets, la seva utilització com a destí de les deslocalitzacions.
L'obertura dels mercats ha estat en general nefasta per als ciutadans dels països perifèrics, que en molts casos han perdut els seus mitjans tradicionals de vida, i perjudicial per als assalariats dels països centrals. La massa de capital que mouen els bancs, companyies d'assegurances, inversors, etc., és de 4 vegades el PIB mundial, que representa l'economia real.
Com a resultat de les polítiques que hem esmentat, malgrat que el nombre d'assalariats s'ha incrementat, els salaris constitueixen una porció cada vegada menor del PIB (producte interior brut), especialment als països centrals del capitalisme (Unió Europea, EUA, Japó). Els salaris creixen per sota de la productivitat, de la capacitat productiva d'un treballador per unitat de temps, la qual cosa significa una contradicció entre la capacitat productiva del sistema, molt alta, i la capacitat de consum que genera per la via dels salaris, que no és capaç d'absorbir els béns produïts.
El continu debilitament de la demanda, en relació amb la gran capacitat productiva del sistema, s’intenta compensar amb els crèdits per al consum. Això va funcionar durant algun temps, però era evident que no podia durar eternament.
És una crisi general del capitalisme. A més d'econòmica, és una crisi ecològica, política, ideològica i cultural del capitalisme. La seva última versió, el neoliberalisme, va hegemonitzar el pensament econòmic oficial i va inspirar les polítiques dels organismes internacionals i dels governs, implantant-se l'anomenat pensament únic de forma autoritària, excloent qualsevol pensament crític i alternatiu dels mitjans de comunicació de masses i marginant-lo a les universitats. Al preu d'incrementar les desigualtats prometia creixement econòmic estable. El capitalisme és responsable que les noves generacions estiguin condemnades a unes condicions de vida i de treball molt inferiors a les dels seus pares.
Als països de l'OCDE, la relació entre qui menys cobra i qui cobra és avui d’ 1 a 411, mentre fa uns anys era d’ 1 a 40.
A l'estat espanyol són presents totes les característiques de la crisi global, agreujades pel pes del sector de la construcció en l'estructura econòmica, explicable en part per la seva relació amb el finançament de partits polítics i ajuntaments. L'esclat de la bombolla immobiliària ha disparat les xifres de l'atur. Entre 1994 i el 2006 el preu de l'habitatge es va duplicar en relació amb el creixement del salari mig en el mateix període, privant d’habitatge o condemnant al deute hipotecari perpetu a tota una generació. L'ajustament salarial permanent s'ha concretat en una sèrie de reformes laborals que, una rere l’altra, han anat precaritzant cada vegada més l'ocupació. El mileurisme afecta a més de 18 milions d'assalariats que declaren cobrar menys de 1.100 € bruts al mes.
Les polítiques anticrisis dels governs i dels gestors del capitalisme són polítiques per salvar al capitalisme a costa dels treballadors i dels països dominats i no poden resoldre els problemes plantejats per la crisi.
Fins al moment, les respostes dels governs a la crisi no indiquen que s'hagi produït cap ruptura amb les polítiques que l'han causada. S'han injectat milers de milions d'euros, que haurem de pagar tota la ciutadania, en el sistema financer amb la finalitat d'evitar-ne el col·lapse. A canvi no s'ha exigit cap contrapartida, els gestors de les institucions financeres continuen sent els mateixos que van provocar la crisi, l'estat proporciona els diners però es manté al marge de la capacitat decisòria. La societat sencera paga per salvar els bancs, però no s'aprofita la situació per a una reorganització del sistema que el posi al servei de tota la societat. Donada la situació i tenint en compte els generosíssims fons públics aportats, ens sembla raonable plantejar la nacionalització de la banca perquè sigui gestionada en funció de les necessitats de les majories socials.
L'actuació dels governs dels països centrals del capitalisme sembla dirigida a estabilitzar la situació perquè tot continuï igual. Es parla de tímides mesures per regularitzar el sistema, de limitar els milionaris ingressos per incentius dels banquers, que no han disminuït malgrat la crisi. El G-20 ni tan sols no ha estat capaç de prendre mesures per acabar amb els paradisos fiscals.
Mitjançant el que anomenen “diàleg social” es pretén crear un clima favorable al pacte convencent-nos que acceptem retallades perquè en temps de crisi cal ajustar-se el cinturó, evitant identificar causes i responsables.
A l'Estat Espanyol s'ha posat a disposició de bancs i caixes, entre líquid i avals, més de 200.000 milions d'euros. El Pla E, diners per a obres municipals, s'ha emportat 8000 milions d'euros en inversions de dubtosa rendibilitat futura. L'ajuda als més perjudicats per la crisi s'ha reduït a la subvenció dels 420 euros (per un màxim de 6 mesos i per a aturats que van esgotar la seva prestació contributiva els ingressos familiars dels quals no superin els 468 € mensuals), clarament insuficient. A inicis del 2.009 al Parlament, el PSOE-PP van votar en contra de la pujada del salari mínim fins a 1.000 € mensuals bruts. S'ha subvencionat la compra d'automòbils, la majoria dels quals són importats, mentre les empreses fabricants d'automòbils no han parat d'acomiadar treballadors.
L'alternativa dels empresaris espanyols, la CEOE, a la crisi és una altra reforma del mercat laboral, una més. Més precarietat, més ajustament salarial, major disponibilitat del treballador per part de l'empresa. Encara que la majoria d'economistes coincideixen en què la crisi no té res veure amb suposades dificultats per acomiadar o al cost de l’acomiadament.Als anys 70 la indemnització per acomiadament era de 60 dies per any treballat, als 80 es va rebaixar a 45 dies per any i als 90 es va crear un nou tipus de contracte indefinit amb una indemnització de 33 dies per any. L'import mitjà de la indemnització per acomiadament avui dia és de 19 dies per any treballat. Les successives reformes del mercat laboral, en molts casos negociades amb CC.OO. i UGT, s'han convertit en el principal mecanisme d'ajustament salarial, debilitant mitjançant la precarització la capacitat d'organització i de resistència dels treballadors, sense que hagin servit per fer les empreses més competitives ni per afavorir realment l'ocupació.
Les alternatives a la crisi, plantejades pel capitalisme neoliberal, sols poden passar per augmentar l'explotació dels treballadors, reduir els salaris i augmentar l’espoli dels pobles del món. Sense preocupar-se per les autèntiques causes de la crisi, la seva intenció serà sempre mantenir i incrementar els beneficis empresarials reduint els costos laborals.
AMB LES POLITÍQUES DEL GOVERN ELS MILIONARIS ES FARTEN DE RIURE
Les propostes del Govern Socialista d'augmentar impostos, amb l'ajuda de la hipocresia del PP que en vol treure rendibilitat política, deixen ben tranquils els rics d'aquest país, ja que les rendes de capital superiors als 6.000 euros pagaran el 21% en lloc del 18% actual.
Quants diners cal tenir per aconseguir uns rendiments del capital superiors a 6.000 euros, per exemple de 7.000 euros? Si el que es cobren són dividends (els primers 1.500 euros són exempts), hauria de tenir invertits almenys 170.000 euros en accions (calculant un rendiment per dividend del 5%, que és la mitjana de l'Ibex en el que portem d'any). Si obté aquests 7.000 euros pels interessos pagats en dipòsits bancaris a termini (es remuneren a un tipus mig del 3,3%), hauria de tenir 120.000 euros al banc.
En el cas que fossin plusvàlues dependrà de la revalorització, però en el que portem d'any la borsa ha pujat el 27%: per tant almenys hauria d'haver invertit 26.000 euros en accions el gener. I tots ells pagaran 90 euros més que el que abonarien sense la pujada impositiva, quantitat descomunal com es veu. Als qui sí que pot sortir-los cara la pujada és als qui venguin un immoble i no reinverteixin en l’habitatge habitual. El que no explica el Govern és per què les rendes de capital paguen menys que les del treball: un màxim del 21% per a les primeres davant el 43% de les segones.
La negociació parlamentària pot canviar el projecte, però ara per ara el 49% de l’augment de la recaptació procedirà d'eliminar la deducció de 400 euros, el 44% d'augmentar l'IVA (ambdues mesures afecten rendes baixes, mitjanes i altes) i només el 7% sortirà de les rendes del capital (que afecta sobretot les rendes altes). Fent-se un fart de riure, continuaran pagant amb les seves SICAV només l’ 1% dels 25.000 milions d’euros que tenen dipositats en aquestes societats, gaudiran de la reducció del 5% en l'impost de societats i no pagaran l'impost del patrimoni que Zapatero va fer desaparèixer. Ara novament castiguen les rendes dels assalariats, amb l'IRPF i l'augment de l'IVA, mentre persisteix la despesa militar i de l'OTAN en falses missions de pau com la de l'Afganistan, amb mes de 9.000 milions. També el Govern planteja que per afavorir el diàleg social està disposat a reduir un 1,5% les quotes de la patronal a la Seguretat Social. Davant de la debilitat del moviment obrer, la patronal CEOE es radicalitza i demana una reducció encara més gran.
Necessitem organitzar-nos per defensar una vida digna per a les víctimes de la crisi i per canviar la dinàmica econòmica per una altra més justa, estable i que tingui en compte els límits ecològics al creixement.
Afrontem la crisi amb una gran debilitat pel que fa a la capacitat d'organització i influència dels treballadors. Després de diverses dècades d'aplicació de polítiques neoliberals han aconseguit el seu objectiu de desorganitzar el moviment obrer. Aquests anys d'ofensiva neoliberal han estat molt durs per a la pràctica sindical.
Les burocràcies sindicals hegemòniques, CC.OO. i UGT a l'estat espanyol, han renunciat a organitzar la resistència optant per l'opció conservadora d'acomodar-se a la situació, procurant no crear problemes ni al Govern ni a la Patronal. Al contrari, són els principals valedors de les mesures del Govern i els grans responsables de la submissió a la patronal. Les subvencions estatals els han permès mantenir grans entramats sindicals que proporcionen un bon nombre d'alliberats. Aquest tipus d'organitzacions no estan capacitades avui per enfrontar la crisi des del punt de vista de la defensa dels interessos dels treballadors. Encara que en el seu programa hi hagi alguns aspectes parcials que podem compartir, està clar que no posaran en perill la supervivència del seu aparell burocràtic en una lluita efectiva per aquestes reivindicacions. Els treballadors no podem quedar-nos únicament en la crítica a aquestes organitzacions, i si arribem a la conclusió que no ens serveixen hem d'aixecar una alternativa. Serà una tasca llarga i difícil, però és la fonamental.
És necessari reconstruir l'organització dels treballadors. co.bas pretén, modestament, contribuir-hi. Hem de lluitar per sindicats realment democràtics on les decisions fonamentals les prenguin els afiliats/es i els treballadors/es. Hem de formar part d’organitzacions on puguem discutir com fer front a la crisi, amb quines propostes i amb quines formes de lluita. Hem de crear espais unitaris, punts de trobada de totes les persones i organitzacions que volem que l'economia estigui al servei de la majoria. Hem d'envoltar de solidaritat les lluites que s'estan donant i es donaran contra els acomiadaments, les agressions a les nostres conquestes i la repressió sindical. Hem de lluitar per donar una resposta conjunta a l'ofensiva del capital. Solament hi haurà una sortida favorable des de la lluita col·lectiva.
. Des de co.bas proposem organitzar-nos i lluitar pels següents objectius, oberts a ser modificats mitjançant el debat i la discussió, alguns dels quals ja han estat recollits de forma unitària per diferents organitzacions que lluiten contra la crisi:
Suport a les víctimes de la crisi: REPARTIR EL TREBALL I LA RIQUESA
El principal és exigir una feina o una prestació d'atur mínima indefinida mentre al desocupat no se li oferti una feina de 1.200 euros mensuals, vinculada a una bona formació. Hem de lluitar per un treball per a tots, repartint la feina entre tots els treballadors existents. No als desnonaments. Moratòries en el pagament d'hipoteques.
Mesures per canviar l'economia.
> Salari mínim de 1.200 € mensuals bruts i retallada dràstic dels alts salaris. Eliminació de les ETT’s, de la subcontractació i de la feinatemporal.
> Repartiment del treball entre tots els treballadors, començant per la reducció de la jornada a 35 h setmanals sense reducció de salari. Posada en marxa d'un ampli Pla d'Obres públiques, sostingut en el temps i al servei de les necessitats de la població treballadora.
> Nacionalització de la banca i creació d'un sector financer públic al servei de la majoria social i controlat per aquesta. Desenvolupament dels serveis socials: sanitat, educació, cura d'ancians, nens i discapacitats. Creació d'un sector públic mitjançant la nacionalització d'empreses en sectors clau, amb control dels treballadors i consumidors, per impulsar un canvi de l'estructura econòmica.
> S’han de posar a disposició de la societat els més de tres milions d'habitatges buits i crear un parc públic d'habitatges de lloguer social. Impulsar el treball cooperatiu i el consum responsable. Reorientar l'economia i la cultura consumista dominant, posant fi a l'espoli i la destrucció de la naturalesa i considerant l’escassetat de recursos que plantegen límits naturals al creixement.
> Reforma fiscal perquè de veritat, els que més tenen, paguin més. Recuperació de la progressivitat fiscal. Persecució del frau fiscal i supressió dels paradisos fiscals.
Per aquests objectius i d'altres ja s'han organitzat mobilitzacions. És necessari incrementar la nostra organització i capacitat de pressió. Continuarem unint-nos a les empreses en lluita contra els acomiadaments, a aturats i estudiants, procurant envoltar de solidaritat les seves mobilitzacions. Si ells guanyen, guanyarem tots i anirem avançant en la necessària acumulació de forces.
Encara que de moment no siguem centenars de milers al carrer, si anem constituint nuclis unitaris de base a les empreses i als barris, amb participació democràtica, podrem anar canviant les coses.
Contacta amb nosaltres i et posarem en contacte amb els grups unitaris del teu barri o empresa. Organitzar-se, unitàriament i democràticament, és fonamental.
www.cobas.es
mail:cobas@telefonica.net
Telef.: 934305000
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
