La crisi que ens envolta no és tan sols econòmica. En una altra dimensió i amb un altre ritme la crisi fa temps que està penetrant el sistema polític parlamentari, a les diferents zones del nostre país. Les grans tendències de l’evolució del parlamentarisme s’estan manifestant en un doble sentit: d’una banda, en la desafecció progressiva envers la política i els polítics en general. I d’altra banda, en la despolitització creixent del vot. Es tracta, com mirarem d’explicar, de dues cares de la mateixa moneda.
Com es pot analitzar aquesta doble realitat que ens afecta, d’una manera especial, totes les persones que lluitem per l’alliberament d’aquest país?
D’una banda, veiem que s’ha anat estenent un sentiment de rebuig envers la política. Aquest sentiment expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a milers de famílies com en els casos de vellesa i dependència, a la impotència per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament.
El divorci entre una classes populars desafectes i el nucli dur espanyol encastellat en les seves paranoies no para d’engrandir-se. El cicle del règim de la monarquia nascuda del franquisme, cultivador de l’espanyolisme, de l’economia de les prebendes i de la repressió, es comença a esgotar perquè ha espremut ja del tot les seves possibilitats persuasives. Des d’aquest punt de vista, la seva crisi anuncia alhora l’esperança en les possibilitats d’un sistema polític i econòmic millor, amb un nou suport popular.
El desafecte, doncs, és ben cert i profund: Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l’honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública; si n’observem la forma i la tendència (creixement de l’abstenció i del vot de protesta actiu) i ho sabem lligar amb les inquietuds socials que s’han anat manifestant progressivament, podrem comprovar que expressen més aviat, tal com ho hem assenyalat més amunt, una desconfiança profunda i amarga en les possibilitats reals de la cosa pública mateixa. Però aquesta actitud de rebuig sembla, d’altra banda, només pròpia d’uns sectors socials importants però que no són, des del punt de vista de la consideració del vot, majoritaris.
Al costat d’aquest fenomen que expressa un cert grau de politització observem, però, un comportament, que podríem qualificar de gregari, a nivell de masses. La majoria dels analistes polítics han valorat, per exemple, que l’avanç del vot del PSC-PSOE al Principat de Catalunya a les darreres votacions ha estat bàsicament un vot de por al PP. Sembla, doncs, que no s’ha votat segons allò que proposa o fa realment el PSOE sinó segons unes consideracions instintives i poc precises. La tendència a votar de manera independent dels continguts polítics sembla que vagi creixent ara al Principat de Catalunya, de manera que la bipolaritat PSOE – PP, que ha arrelat a les Illes i al País Valencià, corre el perill d’estendre’s també al Principat.
La política a Espanya ja fa temps que ha arribat a aquesta situació. El que val en aquest àmbit és, com sabem, la “propaganda gruixuda”. S’ha escrit per a definir aquest fenomen que quan s’acosta una jornada electoral espanyola comencen a aparèixer idees negres dins les quals sura l’escòria dels prejudicis instintius, a partir dels quals cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Veiem que a l’Espanya profunda, aquella que alimenta l’Estat i que l’Estat alimenta, guanya en el fons la política espanyolista i anticatalana tradicional del PP, perquè tant si és pels vots d’aquest partit, com si és per la política que el PSOE realment desenvolupa, guanya l’immobilisme i el suport polític clar a la corrupció. Com en els moments més tenebrosos d’un passat perseguidor d’heretges i jueus calen bocs expiatoris que es trobaran en les “comunitats estranyes”: els ”altres” a atacar seran bascos i catalans, col·lectius que no paren de ser objecte de comentaris insidiosos i de notícies sensacionalistes que satisfan els baixos instints de la turba.
Això explica la situació espanyola. El fet nou actualment és que la política catalana ha entrat en una dinàmica semblantment irracional, encara que en unes coordenades diferents. A Catalunya la política es decideix per idees vagues elaborades en partits convertits en veritables “laboratoris de publicitat”. Es considera, per exemple, com a element ponderable una mena de “catalanisme” genèric, que no obligaria a res en termes polítics, i una forma de “progressisme” social que no hauria d’influir sensiblement en les condicions de vida dels treballadors i de les classes populars. La gravetat d’aquest fenomen, de la política exempta de veritables criteris polítics, és que finalment es donen xecs en blanc a opcions que no representen políticament la societat ni fan, a la pràctica, el que aparentment proclamen.
Com s’explica la doble actuació de la població catalana?
Crec que hi podríem destacar un parell d’aspectes: l’extensió social del clientelisme polític i la despolitització.
1. L’extensió del clientelisme (ser o no ser “de l’olla”, aquesta és la qüestió)
Els sistemes amb tendència oligàrquica com ho són les monarquies parlamentàries a l’estil espanyol nascudes de dictadures, són veritables planters de clientelisme, males herbes que creixen a recer de les xarxes d’influències del sistema social i econòmic oligàrquic. Això explica determinats comportaments electorals, com el fet que el PP s’enfili electoralment als municipis més corruptes; la influència del PSOE no té un component gaire diferent. Les grans forces parlamentàries (CiU, PSOE, PP –i en un grau important també ERC, IC-Verds...) estan entrant, en les diferents àrees de poder, començant pels municipis, en una veritable conxorxa per tolerar i tapar la corrupció com una mena de llei del silenci que estén veritables pactes a l’estil de les famílies mafioses: “Jo no et denuncio a tu perquè tu no xerris res de mi”. La força del PP a les Illes i al País Valencià es pot interpretar, doncs, com una mostra més de l’encastellament en el poder d’un sistema econòmico-polític que s’ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu. L’agreujament de la situació actual, que denunciem, és la possibilitat real de l’extensió d’aquesta tendència arreu del territori.
El “pacte clientelar” és un sistema de poder polític i mediàtic que en el fons interessa a hores d'ara els dos grans partits espanyols (PSOE i PP), tant al perdedor com al guanyador de les eleccions, perquè tant l’un com l'altre saben bé que només poden guanyar el poder actualment d'aquesta manera, perquè només dins la “gran família” de les conxorxes clientelars és possible de reduir la política al joc actual de publicitat i de teatralització d’actituds. Tot queda, finalment, simplificat al fet de “ser o no ser de l’olla”. Aquesta és la qüestió que preocupa els diferents partits i personatges amb ànsia de projecció política. Per a poder tenir “quota mediàtica” cal estar bé amb els “capos”. Aquest fet és determinant.
2. La despolitització de les masses
La despolitització de la majoria de la població és un fet que arrosseguem de l’època franquista i que la monarquia parlamentària espanyola i els seus nombrosos programes mediàtics adreçats a l’estupidització col·lectiva no han ajudat pas a superar, ans al contrari. La consciència política, entenent aquesta consciència com la capacitat de tenir judicis mínimament elaborats i no mistificats sobre la realitat social o d’emetre un vot en funció d’un programa polític concret, és només pròpia d’una minoria de persones. La despolitització és, doncs, una realitat però cal analitzar-ne les causes i valorar-ne els efectes.
El fet és que ni els polítics ni els mitjans de comunicació tenen interès a permetre una politització seriosa de la població. Podem dir, doncs, que el clientelisme socioeconòmic genera una actuació defensiva de part de l’anomenada “classe política” (que caldria anomenar, amb més precisió “casta política”, pel fet que és més un estament que es regeix més per criteris d’admissió social que no pas per criteris de productivitat o de compromís en una activitat econòmica).
Davant l’augment de l’abstenció en les eleccions, per exemple, la casta política del règim actual reacciona de manera robotitzada: es limita en general a arronsar les espatlles tot argumentant que cal “la pau social” i que és imprescindible treure el màxim de vots d’on sigui i de la manera que sigui. És l’imperi de la demoscòpia, és la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat.
La política resulta així reduïda a un afer de publicitat: cap proposta per a millorar el sistema de votació o cap mesura per a promoure la politització de la població. L’immobilisme és l’única resposta i l’encastellament l’únic mètode. En la pràctica quotidiana tot es limita a practicar diferents expressions de la fal·làcia política.
A l’Espanya profunda la despolitització és el que permet la visceralitat dels atacs de caire racista contra les nacions sotmeses. Als Països Catalans, la despolitització és el fonament més sòlid de l’engany, de la política reduïda a la simple teatralització. Passejar una ministra embarassada davant l’exèrcit espanyol com a mostra d’una suposada “democratització” dels militars, fer dir al President de la Comunitat Autònoma que estima més Catalunya que el president del govern espanyol... mentre l’exèrcit continua mantenint les prerrogatives antidemocràtiques a la Constitució espanyola i en Montilla és el mateix que va córrer a impugnar l’Estatut votat pel Parlament de Catalunya i beneeix des del PSC-PSOE totes les operacions d’espanyolització, provincianització i “neteja ètnica” dels mitjans de comunicació catalans (de la “crosta” invocada pel “socialista” Joan Ferran)..., són fal·làcies tan grans que cauen en el sarcasme.
La gravetat de la situació actual és que per a obtenir el vot no cal portar a terme cap política significativa en el terreny de la realitat. El fonament d’aquesta política en procés de devaluació són les “grans fal·làcies” , “collonades” que s’aguanten en llocs comuns sense continguts polítics ben definits. Tenim, per exemple, la gran fal·làcia de l’adjectiu “ca-ta-la-nis-ta”, que s’aplica d’una manera ben lleugera a tota persona de la política que tingui com a únic mèrit el de no insultar els catalans i pronunciï sense fàstic el nom de Catalunya. És veritat que aquesta simple actitud avui dia és important dins el panorama polític de l’Estat espanyol, però no hauria de permetre anomenar catalanista algú que treballa conscientment (com ho fa la direcció del PSC-PSOE) contra la identitat nacional catalana i contra l’hegemonia social de la nostra llengua. En aquesta mateixa òrbita de caire surrealista cal situar la gran fal·làcia del “fe-de-ra-lis-me”, paraula invocada de tant en tant pel PSC-PSOE amb funcions de tipus esotèric i amb clares intencions publicistes, sense que això representi cap política seriosa ni creïble en el terreny dels fets reals.
Semblantment, podríem parlar de la gran fal·làcia de “l’es-quer-ra”. Tant si es presenta com a més “de debò” o menys “de debò”, podem observar que per a merèixer el qualificatiu d’esquerrà a qualsevol partit o persona no li cal que promogui polítiques coherents favorables a la classe treballadora i les classes populars. N’hi ha prou d’omplir-se, de tant en tant, la boca amb algun tema social d’un cert abast propagandístic. La degeneració del discurs s’ha fet la pràctica habitual i costarà molt restituir a les paraules un contingut seriós.
L’única solució, la politització
La solució d’aquesta situació no serà fàcil, perquè està arrelada a les entranyes de tota la casta política actual amb molt poques excepcions individuals i també perquè aquests hàbits polítics devaluats estan enquistats en la vida mediàtica d’una manera gairebé absoluta. Però en la realitat i en la contradicció hi ha l’esperança. El desafecte envers la política és un fet i el divorci d’una part important de la societat catalana envers el règim parlamentari-monàrquic espanyol és una realitat important i creixent.
Cal que aquest capital humà i polític sigui utilitzat de manera positiva, transformant l’enuig i el rebuig en acció política alliberadora. Cal que “el català emprenyat” (i “la catalana emprenyada”, que també existeix) transformin aquesta ira en una activitat constant de crítica, d’atac polític i de construcció d’alternatives, de manera que les propostes favorables a les classes populars catalanes quedin en evidència i les posicions fal·laces i buides de contingut trobin reduïda la seva capacitat d’incidència als marges residuals en què haurien de quedar bandejades en totes les societats democràtiques sanes.
Cal, a més, que el conjunt de les persones amb consciència nacional i independentista portem a terme una campanya intensa i continuada de conscienciació, cadascú en el seu entorn més pròxim. No hem de permetre que ningú que tingui un bri de consciència nacional i social doni suport a les forces que tenen com a objectiu la destrucció (cultural, ecològica, econòmica) de la nostra nació. Amb la nostra activitat quotidiana hem de col·laborar activament a posar fi a les mentides i els enganys del parlamentarisme actual, tot impedint la instal·lació tranquil·la de les forces defensores del règim monàrquic actual i de tots els seus abusos.
Carles Castellanos (del Moviment de Defensa de la Terra)
Publicat a la Veu núm 84. set 2008
Más información:
Si quieres contribuir a que Kaos en la Red pueda seguir publicando artículos como este, puedes hacer tu donación en:
| Paypal (seguro y permite diferentes formas de pago) |
Microdonación de 2 euros
| Donación de importe libre
|
