CLICAR SOBRE EL TITULO PARA LEER EL TEXTO COMPLETO DE JORDI
|27-07-2009
El dissabte 31 de juliol, més de 10.000 soldats prenen la ciutat i tornen a funcionar el telèfon i el telègraf. Comença la neteja dels carrers i el desmantellament de les barricades, que estaven abandonades des del dia anterior. Malgrat la tranquil·litat general, encara hi ha trets, tot i que ja no grans enfrontaments. La nit anterior ja va ser de gairebé total tranquil·litat i tot i que encara no hi hagué premsa sí que es restabliren els transports i s’obriren els edificis municipals.
El divendres 30 de juliol, arriben més tropes des de Tortosa i València. Es comencen a veure els primers símptomes del final de la revolta: es restableix la circulació pel centre de la ciutat i s’encén l’enllumenat públic en algunes zones. Moltes de les barricades construïdes són abandonades. A la nit, encara és destruït per les flames el convent de les Dominiques, a Horta.
El darrer dia de revolta, que no de revolució, Pere Coromines explica que algunes de les històries que la gent conta i que ell ha presenciat són pures invencions perquè ell en sap la veritat, pel que no s’acaba de creure molts dels relats que la gent li fa de coses que no pot constatar. Coromines conclou que “Tots aquests dies m’he pogut fer una idea de com la por i la vanaglòria activen la invenció de l’home. Un urbano em deia l’altra matinada que a la Rambla els soldats marxaven per sota els balcons apuntant enlaire i jo, que vaig passar-hi al cap de pocs minuts, no hi vaig veure ni un soldat ni un guàrdia civil”.(..) Es veu que d’aquí una setmana les llegendes més fantàstiques seran contades amb el mateix aplom que si fossin veritat”.
El dijous 29 de juliol, es mantenen els enfrontaments a bona part de la ciutat i l’Exèrcit rep reforços de València, Saragossa, Pamplona i Burgos. L’Exèrcit ocupa el Poble Nou i aconsegueix el control de Drassanes. Tercera nit d’incendis provocats.
Coromines comenta els rumors que corren entre la gent quan diu que “La fantasia popular diu que són els capellans, els frares i els carlins els que tiren. Amb una lògica que comença a fer por se’ls acusa d’excitar la ràbia a les tropes perquè aquestes accentuïn la repressió contra els revolucionaris”.
El dimecres 28 de juliol, s’assalta la caserna de Veterans i s’aconsegueixen armes però la revolta continua atacants edificis religiosos enlloc de bancs, fàbriques o casernes. El tinent general publica un ban prohibint cridar cap consigna.
Coromines explica com, amb un grup de mòmies desenterrades, “es va formar una processó. Una d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la mà o sobre un llençol”. La revola canvia d’intencions i Coromines diu que “Casi bé ja no es parla de Melilla ni dels reclutes: la revolució pren un aire francament radical. Ni el socialisme ni l’anarquisme tenen res que veure amb el moviment, que només va contra els convents i les esglésies”.
27 de juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (8)
El dimarts 27 de juliol, la revolta de Barcelona va prendre el caire més clarament anticlerical a partir de la nit amb la crema d’edificis religiosos de tot tipus (esglésies, escoles, convents, etc.) i perd el potencial revolucionari en no fer front directament al Poder i quedar-se en un dels seus representants. A Drassanes, s’ataca la comissaria i només a indrets com Gràcia, on l’organització obrera és prou potent, la lluita es desenvolupa directament contra l’Exèrcit, la policia i la Guardia Civil, un dels cossos militars més directament implicats en la repressió d’aquells dies i que va veure com les seves casernes també eren atacades pels insurgents.
26 de juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular (7) S’arriben a aixecar fins a 250 barricades, s’assalten les armeries i en algunes topades els soldats es neguen a disparar, cosa que sí fan els guàrdies de seguretat. Els catorze mil soldats de la guarnició de Barcelona són mobilitzats.
Pere Coromines, l’intel·lectual d’esquerres i catalanista, simpatitzant de les idees anarquistes durant bona part de la seva joventut i pare del filòleg Joan Coromines, descriu en els seus “Diaris i records” com va viure les jornades. Del dia 26, en diu que “jo no crec en l’organització. És un sentiment general el que ha mogut tothom a la protesta. Els que van pels carrers decidits a tot són les dones, els reclutes i els de les primeres reserves. Aquesta gent no tem ni la mort. Perquè, entre morir a Melilla i morir aquí, prefereixen morir a la vora de casa. A l’anar a dormir he vist soldats de cavall per la Gran Via, que enraonaven amigablement amb els paisans”.
Ràpidament, els vaguistes passen a atacar els edificis religiosos, que era on menys resistència podien trobar i que alhora representaven el Poder que volien combatre i que igual que els demanava submissió els enviava a morir escorxats a l’Àfrica per uns interessos purament econòmics d’una elit econòmica que tenia llaços de tot tipus amb l’Església.
El 26 de juliol, comença la vaga general contra la guerra. La vaga estava convocada per 24 hores, però la presència al carrer de grups de gent que recorria la ciutat amunt i avall sense parar va fer que no s’acabés en un dia i el governador militar de Barcelona, el capità general De Santiago, declarés l’estat de guerra i tragués l’exèrcit al carrer contra els manifestants. Tot i que al matí tot s’havia desenvolupat sense violència sembla ser que la presència dels tramvies al carrer, com a conseqüència de la nul·la organització sindical dels treballadors del sector, havia escalfat els ànims de grups de manifestants que havien descarregat la seva ira sobre els mateixos tramvies. És destacable la presència de dones i infants en els incidents. Elles, en la majoria dels casos, amb un llacet blanc com a símbol de la seva oposició a la guerra.
Juliol de 1909: més articles, llibres, revistes... L'allau d'articles, revistes i informacions sobre/o relatives els fets de juliol del 1909 és gran. Si al juny era la revista
"Sàpiens" la que dedicava el seu tema central als fets, amb una suposada exclusiva de les opinions del Vaticà sobre l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, és el número de juliol/agost de
"L'Avenç" el que recull tres articles de Pere Gabriel, Lluís Quintana i Genís Barsonell. Per la seva banda,
Vilaweb en fa tema de portada i inclou en pdf el reportatge que demà diumenge podrem llegir a la revista
"Presència".
Entre els articles que avui he llegit, hi ha
aquest del Salvador Palomar, que inclou notícies sobre els fets a Reus.
A banda, la quantitat de
novetats editorials o reedicions és, evidentment, important.
El diumenge 25 de juliol, segons explica Josep Benet, va ser un dia de preparatius. Es transmeteren missatges arreu i es van fer reunions amb els delegats obrers arribats d’arreu a la recerca de consignes i notícies.
Un dels protagonismes més comentats i discutits, per la seva inexistència, és el que hauria pogut tenir Solidaritat Obrera davant un fet que si bé formalment va començar com a vaga general no es van desenvolupar com a tal. La Unió Local de Societats Obreres de Barcelona-Solidaritat Obrera s’havia creat el 1907.
El 24 de juliol, es crea el comitè de vaga, format pel socialista reusenc Antoni Fabra i Ribas, pel sindicalista Miquel Villalobos Moreno i per l’anarquista Francesc Miranda. Solidaritat Obrera decideix no anar a la vaga sola, el que farà que l’organització obrera tampoc s’atreveixi a posar-se davant de la protesta quan aquesta es radicalitza i que el comitè de vaga no sigui mai un ens dirigent i ni tan sols coordinador. La migradesa de la força de l’organització obrera –que es trobava a les seves beceroles ja que s’havia creat el 3 d’agost de 1907- i la força creixent del Partit Radical de Lerroux sembla que en van ser les causes.
